Arxiu de l'autor: jmar

Jordi Martí: “Trias ha decidit acabar el mandat aïllat, en solitari”

Publicat el per
  • “L’alcalde ha decidit optar per la moció de confiança”, ha predit el president del GMS.
  • El regidor socialista denuncia que “el      pitjor d’aquest pressupost és que incorpora 100M€ d’ingressos provinents      de la venda dels aparcaments de B:SM, que encara no ha estat aprovada”.

 El Govern municipal ha presentat aquest matí el pressupost que ha elaborat per al 2014, i que arriba als 2.574 M€. Uns números –que ha fet arribar als diferents grups polítics pocs minuts abans de fer-los públics- que han estat acompanyats d’una afirmació: la ciutat no tindrà més pressupostos prorrogats. “L’alcalde va directe a la moció de confiança”, ha predit el president del Grup Municipal Socialista (GMS), Jordi Martí. “Aquest és un recurs que mai no s’ha fet servir en democràcia”, ha recordat el regidor socialista, qui ha lamentat: “Fer-ho ara és molt greu, perquè Trias l’activa sense haver discutit amb els grups, sense seure en una taula, sense haver exhaurit les vies de diàleg. Fer-ho ara denota no tenir cap disposició a discutir a fons. Trias ha decidit jugar aquesta carta, una carta que l’aïllarà. Ha decidit acabar el mandat en solitari. I no només per fer el pressupost, sinó també per impulsar estratègies de ciutat. El missatge que avui ha enviat Trias és que governarà Barcelona amb els seus 14 regidors. I amb 14 regidors no es pot governar la ciutat”.

Després d’una primera lectura ràpida del pressupost, Martí ja ha anunciat el seu posicionament contrari a uns números “que no donen resposta a res del PAM, que els socialistes vàrem ajudar a aprovar”. El pitjor, ha reconegut el president del GMS, “és que incorpora 100M€ d’ingressos provinents de la venda dels aparcaments de B:SM, una venda que encara no s’ha aprovat, que s’està discutint”.

2022, el perquè del meu ‘sí’

Publicat el per

Quan l’alcalde Jordi Hereu va anunciar la intenció de l’Ajuntament de Barcelona d’optar a la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2022, molts –alguns, avui, amb responsabilitats de govern- van arrufar el nas. Ni van voler entendre els arguments d’Hereu ni van voler escoltar-lo quan explicava el canvi de filosofia a l’hora de designar les ciutats seus per part del COI, que des de l’elecció de Torí, l’any 2006, aposta per grans ciutats que exerceixen de capital olímpica i que poden situar en un radi de mitja distància els esports a l’aire lliure. Ciutats amb infraestructures ja en marxa, com és el cas de Barcelona, que cobreixin les necessitats d’un esdeveniment que mou al voltant d’unes 150.000 persones entre participants, mitjans de comunicació, família olímpica i espectadors estrangers.

Llavors, molts van jugar a l’acudit fàcil, i partidista, d’imaginar telecadires ascendint per Collserola. Molts van atiar les flames de l’electoralisme dient que l’anunci no era més que una cortina de fum, una nova mostra de l’obsessió pels grans esdeveniments. Alguns, però, sí van voler fer-se algunes preguntes que ara tornen a posar sobre la taula; entre d’altres, ¿té Barcelona alguna possibilitat d’acabar guanyant un procés amb competidors de països del nord?, ¿és convenient reviure, 30 anys després, el somni olímpic en una ciutat que va fer dels Jocs del 92 l’excusa perfecta per una de les transformacions urbanes més exitoses de les darreres dècades?, ¿el ‘gran esdeveniment’ ha de ser, una vegada més, la manera de moure una ciutat que sembla avançar a batzegades, al menys durant els darrers 150 anys? Preguntes a les que, avui, cal afegir-ne una més: ¿amb una crisi amb gravíssims impactes socials és el moment per destinar recursos públics a uns Jocs Olímpics?

L’hi he donat voltes, moltes voltes. He analitzat i estudiat a fons el dossier de la candidatura que ha preparat l’Enric Truñó, el comissionat a qui l’alcalde Hereu va confiar l’Oficina Tècnica –confirmat després de les eleccions municipals per l’alcalde Trias-, que dirigeix amb una extraordinària sensibilitat barcelonina i expertesa tècnica. He parlat amb un munt de persones del món de l’esport i he llegit opinions de tota mena als mitjans de comunicació, moltes d’elles situades en el si però no, o el no però potser més endavant. Avui la única pregunta a fer-se, a un mes i mig de la data per presentar-se davant del COI, és si optem o no a l’edició del 2022. La meva resposta, ja us l’avanço, és afirmativa. Defensaré, tanmateix, que el PSC secundi aquest projecte amb tota l’energia: Barcelona ha d’aspirar a ser seu dels Jocs Olímpics d’Hivern Barcelona-Pirineu 2022 perquè són una oportunitat per la ciutat i perquè poden contribuir a resoldre algunes qüestions importants pel futur de Barcelona i del nostre país i, sobretot, perquè una ciutat sense cap horitzó estratègic, sense cap alè de futur, no ha de renunciar a una iniciativa que compta amb molts arguments a favor.

Les raons pel ‘no’ als Jocs pràcticament no cal ni formular-les, pots esquiar sobre la superficialitat argumental i tens l’assentiment d’una part de la ciutadania angoixada per la crisi. Et pots amagar darrera del ‘no’ com ja han fet alguns i no perdre cap ploma. Però la política ha de fer pedagogia, ha de convèncer sense por i en lloc d’estar atrapada en el terreny de les percepcions, mirar de posar llum sobre la realitat. En definitiva, triar, escollir, jugar-se-la.

Quins són els principals arguments del meu inequívoc sí? En primer lloc, els números dels Jocs Olímpics i el seu impacte en els pressupostos de la ciutat. El volum econòmic de l’operació és, aproximadament, d’uns 2.500 M€: uns 1.100 corresponen a la mateixa organització de les competicions i l’altra part a les inversions necessàries per a la seva realització. Primera qüestió: els 1.100 M€ que costa aquesta organització venen finançats a través dels drets de retransmissió, els patrocinis –locals i internacionals- i la venda d’entrades. És a dir: ni un euro provinent dels pressupostos públics.

Les inversions indispensables per acollir l’esdeveniment corren a càrrec de les administracions. L’Ajuntament, atenció a la xifra, hi destinarà 60 M€; és la principal beneficiada i només aporta un 2,5% del pressupost total. La Generalitat i l’Estat aportaran uns 1.000 M€ i la resta, més de 300 M€, corresponen a la iniciativa privada. La distribució d‘aquestes inversions públiques? Un 60% es destinarien a la millora d’infraestructures viàries, entre les que destaca la línia del ferrocarril Barcelona-Puigcerdà. A diferència del que ha fet l’alcalde Trias, jo mai diria que aquesta és més important que la Línia 9, però això no vol dir que no estigui entre les principals prioritats, especialment en clau metropolitana. Dues darreres dades: l’impacte econòmic que generen els Jocs està calculat en més de 9.000 M€ i s’estima que es crearan més de 80.000 llocs de treball. En resum, Barcelona destinaria als Jocs un import equivalent al 15% del que inverteix anualment, entre ara i el 2022, obtenint un retorn en impacte econòmic i millora d’infraestructures més que notable. El compte de resultats econòmic seria clarament positiu.

Segona consideració. Uns Jocs Olímpics d’Hivern no seran el gran esdeveniment que transformarà la ciutat. L’endemà de ser clausurats, Barcelona no es despertarà amb una nova configuració urbana, com va passar l’any 92. Aquests Jocs tenen una mida adequada a la situació actual, exigeixen unes inversions que, amb Jocs o sense, seria imperdonable que no es fessin durant la propera dècada al nostre país. Avui és fàcil oposar-se als grans projectes vinculant-los als errors del passat, però no es poden posar tots al mateix sac. Vaig estar en contra d’associar Barcelona a Eurovegas i al Barcelona World. L’aposta pel totxo i el joc em continuen semblant una combinació perillosa, però els Jocs d’Hivern, tal com estan plantejats, signifiquen una millora de dues de les les estacions d’esquí amb més tradició a casa nostra: Molina-Mesella; la millora dels eixos de comunicació entre la ciutat i la muntanya i, finalment, la renovació d’alguns equipaments esportius a Barcelona i l’impuls del nou barri de la Marina del Prat Vermell. Si afegim la cura que s’ha tingut per minimitzar l’impacte ambiental, tindrem els ingredients d’un model de Jocs amb possibilitats d’èxit, allunyats de qualsevol operació especulativa que atempti a la sostenibilitat econòmica i ambiental. De fet, assenyalen una nova manera d’organitzar un esdeveniment esportiu d’aquesta magnitud.

Tercer argument, Barcelona i els Pirineus. Aquest projecte té una doble centralitat i com l’alcalde de la Seu d’Urgell, el convergent Albert Batalla, afirmava fa pocs dies en un article, són una gran oportunitat per situar els Pirineus en el mapa global. Víctor Orrit, alcalde socialista de Tremp, m’insistia en la importància que pot tenir per totes les comarques de muntanya, més enllà de les directament afectades pels Jocs. M’interessa molt destacar la rellevància d’associar el nom de la nostra ciutat a la serralada. Més enllà que l’aire olímpic pot reanimar un Govern municipal sense nord, a Barcelona l’associació amb els Pirineus és molt positiva. Som ciutat de mar i portuària, terra de pas, de brogit urbà i habituats a fer ús de la muntanya –de vegades amb un consum abusiu de territori per les segones residències d’urbanites barcelonins, En l’imaginari barceloní, però, la muntanya segueix lluny, distant. Barcelona-Pirineus és una associació que m’agrada, per sorprenent i nova, on tots dos territoris hi guanyen. I encara que sigui en el terreny simbòlic equivaldria al ruralitzar la ciutat, que pregonava Cerdà.

Quart i últim argument: el calendari i la geopolítica olímpica. El Jocs de 2022, en una norma no escrita del COI, toquen celebrar-se a Europa, cosa que no passaria el 2026. Ciutats molt potents competiran amb Barcelona, és cert. Entre aquestes, Munich, encara que l’aposta alemanya per Berlín 2024 li resta moltes, per no dir totes, possibilitats. Oslo és l’altra –un detall: té les pistes d’esquí a més distància que Barcelona-, i encara traurà el cap alguna ciutat de l’Europa de l’Est. No serà fàcil, però el prestigi de Barcelona com a ciutat olímpica juga, i molt, al nostre favor. D’altra banda en les complicadíssimes relacions actuals entre Catalunya i Espanya, els Jocs obren un espai interessant, Sigui quin sigui el desenllaç del conflicte actual no podem renunciar a la necessitat de treballar plegats i, encara menys, a renunciar a iniciatives com a conseqüència de les tensions territorials. Posposar la decisió per aquest motiu evidenciaria una paràlisi molt preocupant.

El principal adversari de Barcelona-Pirineu 2022? L’alcalde de Barcelona, si no canvia d’actitud. Encara sota els efectes de la derrota de Madrid 2020, als membres del Comitè Olímpic Espanyol se’ls fa molt costa amunt tornar a començar amb una candidatura pel 2022. Hi veuen pegues i, en el fons, pesa massa la possibilitat que la capital catalana torni a triomfar en l’escena olímpica, després del triple fracàs de la capital de l’Estat. El Govern espanyol mira cap una altra banda; només falta, sembla que pensen, que amb el pols obert a Catalunya ara haguem d’anar venent Barcelona. A mi aquesta situació m’esperona: Barcelona té l’oportunitat de mostrar que sap fer les coses d’una altra manera. En canvi, el lamentable atac de supèrbia de Xavier Trias, assegurant amb el cos encara calent de la candidatura madrilenya que Barcelona és l’única ciutat d’Espanya capaç de competir amb Tòquio i Istanbul, dificulta les aliances indispensables.

Trias i els seus dubtes inexplicables acaben mostrant allò que alguns portem temps denunciant: un lideratge dèbil i molt poc convençut. Ni s’atreveix a enterrar la iniciativa, pressionat pels alcaldes de CiU del Pirineu, ni a capitanejar una operació que necessita d’un alcalde que es deixi estar de tacticismes partidistes i, per un cop, se la jugui. No es pot anar dubtant sempre; ara sí però no; ara no però si; ara el 2022, després potser el 2026, qui sap si el 2030… Alcalde, el somni que Hereu va voler compartir amb Barcelona i Catalunya té data, perquè té sentit: 2022. Ara s’ha de donar el pas, s’ha de convocar una consulta que permeti donar a conèixer el projecte en detall i escoltar l’opinió dels barcelonins i dels ciutadans dels territoris implicats.

Lluny d’això, l’alcalde, fa pocs dies, deia que no volia que la consulta servís per trencar-li les cames… Probablement, Trias estava pensant en la seva estratègia, la que va fer fa uns anys amb motiu d’un altre consulta. No s’amoïni, els socialistes serem més lleials a la ciutat i al seu govern del que, llavors, varen ser d’altres. Podem guanyar, sí; i podem perdre, afegeixo. És això raó suficient per no exercir d’alcalde? En aquesta aventura, Barcelona necessita un alcalde de veritat. I això significa algú que fa apostes, que lidera, que mira el futur amb ambició, que impulsa un projecte que requereix de consens, de negociacions. Està en condicions d’aconseguir inversions de l’Estat? I de la Generalitat? La diferència entre el 92 i avui és que l’alcalde Maragall va encapçalar i impulsar un projecte mentre que Trias encara espera que algú li digui què ha de fer. Jo ja ho deixo escrit, perquè no hi hagi dubtes: els regidors del Grup Municipal Socialista a l’Ajuntament votarem que sí als Jocs i buscarem la complicitat de la ciutadania. Amb nosaltres, però, la ciutat no en té prou.

“La desídia comptable de la Generalitat i l’absència d’alcalde han fet perdre 74 M€ a Barcelona”

Publicat el per

 

  • “Informar del cobrament de 123 M€ provinents del FLA als mitjans de comunicació a porta tancada i no fer-ho als membres de la comissió d’estudi de seguiment del deute creada pel Plenari és una nova falta de respecte de Trias als grups municipals”, ha denunciat el president del GMS

La Generalitat pagarà amb diners de Madrid abans de finals d’any 123 M€ a l’Ajuntament de Barcelona mitjançant les transferències del Fons de Liquiditat Especial per les Comunitats Autònomes (FLA). Amb aquests diners, el Govern haurà reduït en un 70% el deute que té amb la ciutat, que segons dades oficials és de 226 M€. Aquest anunci s’ha fet avui no en la Comissió de Seguiment del Deute, exigida pels grups de l’oposició i recolzada pel Plenari municipal, sinó en una reunió que la tinent d’alcalde d’hisenda, Sònia Recasens, ha mantingut a porta tancada amb mitjans de comunicació. Sobre el què, Jordi Martí ha estat clar: “La desídia comptable de la Generalitat i l’absència d’alcalde han fet perdre 74 M€ a Barcelona”. Sobre el com, el regidor socialista ha denunciat les maneres de fer de Trias. “Informar als mitjans de comunicació a porta tancada del cobrament de 123 M€ provinents del FLA i no fer-ho als membres de la comissió d’estudi de seguiment del deute creada pel Plenari és una nova falta de respecte de Trias als grups municipals”. “Estudiarem aquests números”, ha dit Martí, “perquè la darrera xifra feta pública pel govern municipal era de 160M€”.

No aniré a missa

Publicat el per

Quan a finals del Segle XIX la puixant burgesia barcelonina va desplaçar Santa Eulàlia com a patrona de la ciutat, la Mare de Déu de la Mercè  va esdevenir la protectora  de la nova ciutat moderna dissenyada per Cerdà. A cada època els seus símbols i rituals, i la Barcelona que s’estenia fora muralles exigia modernitzar les tradicions. L’Ajuntament hi va tenir un paper destacat i, sobretot a partir dels inicis del Segle XX, sempre va mirar de convertir la festa en un corol·lari de les tradicions festives d’arreu de Catalunya. La potència de la Barcelona industrial exercint el seu rol de capital del país.

Després del parèntesi negre del franquisme, la Mercè agafa una nova volada. L’ocupació cívica i festiva de l’espai públic, la presència d’artistes de carrer barrejats amb les associacions i colles de cultura popular i la sensibilitat del nou consistori democràtic, converteixen la Festa Major en un dels símbols distintius de l’arribada de la democràcia, en el ple sentit de la paraula. Un dels llegats més singulars d’aquelles primeres Mercès és el correfoc, síntesi de la tradició mediterrània al voltant del foc i l’enginy creatiu dels Comediants de Joan Font. Els centenars de colles de diables escampades pel país provenen, en bona mesura, d’aquella fusió entre tradició i creativitat.

Els darrers anys, amb la inconfusible mà de la Marta Almirall i la seva malla de complicitats amb entitats de cultura popular i creadors i tecnòlegs punters, la Mercè ha pres una nova volada. Les festes tenen el sabor del que s’ha fet sempre, però amb l’acompanyament cada vegada més present de creacions contemporànies i un ús intel·ligent de tecnologies aplicades a la creació a l’espai públic. Com diu Manel Delgado, alimenten la il·lusió de comunitat.

A la Mercè, aquests darrers anys, han tingut també importància les ciutats convidades. L’objectiu que ens va portar a incorporar-les era obrir la festa major a altres ciutats de les que són originaris molts dels barcelonins d’avui. Una manera amable de convidar-los a fer-se presents a l’espai públic i una bona estratègia per enfortir llaços i aliances amb altres ciutats del planeta. En això és curiosa la comparació entre les ciutats convidades durant els anys del govern socialista  –Medellín, Istanbul i Dakar–  i les de l’actual consistori conservador –Sant Petersburg, Montreal, Viena i sembla que pel 2014 es prepara Estocolm–. Deixem l’Àfrica, la Mediterrània i Llatinoamèrica i anem al nord d‘Europa i Canadà. Són aquests petits gestos els que millor il·lustren les diferències entre uns i altres.

Al llarg dels anys, però, una cosa ha quedat inalterable: la missa concelebrada el matí del 24 de setembre. Els membres del consistori, presidit per l’alcalde i els regidors abillats amb la banda vermella, baixant a la Plaça Sant Jaume, on recullen al president de la Generalitat i junts, acompanyats per la Guàrdia Urbana vestida de gala, baixen pel carrer de la Ciutat fins a la basílica de la Mercè, que és on se celebra l’eucaristia oficiada per l’arquebisbe de Barcelona. En acabat, els castellers fan pilars d’honor a la plaça i el seguici d’autoritats retorna a l’Ajuntament.

Seria absurd posar en dubte la tradició catòlica de la festa major que es celebra a l’entorn del dia de la patrona de Barcelona, la Mare de Déu de la Mercè. És per això que sempre m’ha semblat bé que la missa aparegui en el programa oficial. Avui, la nostra festa és una celebració laica però seria infantil i ridícul mirar d’amagar-ne el seu origen i tradició. Però el que fa temps que resulta anacrònic és la litúrgia institucional organitzada al voltant de la missa que, en certa manera, segueix mostrant una actitud servil de les autoritats civils vers el poder eclesiàstic, i remarca excessivament el caràcter religiós d’una festa que, definitivament, ha deixat de ser-ho. La separació entre Església i Estat, exigeix a escala municipal actualitzar gestos i rituals que no deixen de ser significatius.

Aquest any no aniré a la missa de la Mercè, i és hora ja de revisar uns protocols que, a l’inrevés del que ha passat amb la festa, no han evolucionat. La missa, avui, ha de perdre la centralitat institucional: ha de rebre el mateix tractament, pel que fa a la presència d’autoritats, que tenen les jornades castelleres o la cavalcada. Qualsevol altra cosa minimitza el caràcter laic del consistori. Avui és exigible que l’església s’adapti al caràcter secular de la festa i a la laïcitat dels poders públics. Com és exigible, també, que la cultura democràtica sigui laica i no accepti l’hegemonia de cap confessió religiosa per molt nombrosa i secular que aquesta sigui. Un estat laic, respectuós amb totes les creences, ha de separar l’esfera pública de la religió. I això també val per la Mercè.

 

Barcelona no lo merece. El País, 20 de setembre de 2013

Publicat el per

Primera escena, un flashback. En esta película no cuento nada que no pase en todas las ciudades del mundo, pero sí lo cuento en la única por la que me puedo pasear por todas partes con una cámara sin que no me pase nada. Es una de aquellas afirmaciones que han resistido al paso del tiempo, por lo qué expresa y por quién lo hace. A finales de 2008, Barcelona acogió durante varias semanas uno de aquellos rodajes que por su complejidad, técnica y argumental, hicieron que quienes teníamos responsabilidades en el Ayuntamiento nos empleáramos a fondo. La ciudad fue el escenario escogido por Alejandro González Iñárritu para filmar Biutiful, una historia áspera, habitada por amores imposibles, corrupción y pobreza. Un filme que fijaba su objetivo en la Barcelona menos amable, aquella que muchos querríamos que no existiera pero que no podemos borrar. Tras haberla rodado, y sin yo preguntarle nada, fue Iñárritu quien me hizo esta confesión. Pese al argumento, pese a la visión que se proyectaba de nuestra ciudad, como responsable público no tuve duda alguna sobre cuál debía ser el papel del Ayuntamiento: facilitar al máximo el trabajo al equipo de rodaje. ¿Se imaginan que tras haber pedido y leído el guión de Biutiful, Barcelona hubiese denegado el permiso de filmación al tratarse de una historia molesta? Es lo que acaba de hacer Xavier Trias con la serie Isabel, de TVE. El motivo aducido, discrepancias sobre la fidelidad histórica del guión. Un intento de censura lamentable.

Article El País

El TSJC admet a tràmit el RCA presentat pel GMS contra la decisió de l’Ajuntament i la Generalitat de donar per resolt el conveni de promoció econòmica

Publicat el per
  • Jordi Martí exigeix a l’alcalde, una vegada més, “que rectifiqui ja aquells acords presos i treballi per recuperar aquests diners”

La Secció Cinquena de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha acceptat a tràmit el Recurs Contenciós Administratiu (RCA) presentat pel Grup Municipal Socialista el passat mes de juny contra els acords adoptats per la Comissió de Seguiment de l’Ajuntament de Bracelona i el Departament d’Economia i Coneixement de la Generalitat, amb data 27 de novembre de 2012 i que donen per acomplert i resolt el Conveni de col·laboració de 30 de novembre de 2011 relatiu a promoció econòmica entre ambdues institucions. El president del GMS, Jordi Martí, s’ha felicitat de la decisió i ha exigit a l’alcalde “que rectifiqui ja aquells acords presos i treballi per recuperar aquests diners”.

“Avui, més que mai, és imprescindible la feina de la Comissió del Deute”

Publicat el per
  • El president del GMS, escèptic davant l’anunci del Govern de comprometre’s a eixugar el dèficit que té amb els ajuntaments catalans abans d’acabar l’any utilitzant 600 M€ del FLA
  • “Exigeixo a l’alcalde que digui quants d’aquests M€ són per Barcelona. És inadmissible que davant d’aquest anunci, només ens digui obvietats com que ‘els Ajuntaments som l’administració més propera a la gent i oferim uns serveis que són molt importants’”
  • Divendres comencen els treballs de la Comissió del Deute, impulsada pel GMS. “Hem de fer possibles les tres ‘c’: clarificar el deute, contenir-lo i cobrar-lo”, ha dit el regidor socialista

 

El Govern ha fet públic aquest migdia, en el transcurs de la reunió del Consell de Governs Locals, el seu compromís a eixugar el deute que té amb els ajuntaments catalans abans d’acabar l’any. Per fer-ho, segons s’ha referit la vicepresidenta, Joana Ortega, farà servir 600M€ procedents del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA). Davant d’aquest anunci, el president del Grup Municipal Socialista (GMS), Jordi Martí, ha assegurat que “avui, més que mai, és imprescindible la feina que té encarregada la Comissió del Deute”. Una comissió, ha recordat Martí, que aquest divendres comença la seva feina gràcies a l’impuls del GMS amb un objectiu diàfan: “Hem de fer possibles les tres ‘c’: clarificar el deute, contenir-lo i cobrar-lo”, ha dit el regidor socialista

Jordi Martí s’ha mostrat escèptic davant l’anunci. “No seria la primera vegada que el Govern diu una cosa que després no acaba fent. Fins que l’Ajuntament no rebi els diners que se’ns deuen no deixarem de treballar”. És en aquest sentit, que Martí ha afirmat:  “Exigeixo a l’alcalde que digui quants d’aquests M€ són per Barcelona”. Trias present en l’acte on Ortega ha fet pública la decisió de la Generalitat s’ha limitat a signar una nota de premsa trufada d’obvietats; entre d’altres, ‘que els Ajuntaments som l’administració més propera a la gent i oferim uns serveis que són molt importants”. Dels 600M€, ni rastre.

“Que ningú tingui temptacions d’utilitzar el prestigi de Wagensberg com a contrapès al secretisme que envolta el projecte de l’Ermitage”

Publicat el per
  • “Insisteixo: les franquícies culturals no tenen cap sentit a Barcelona. Aquest museu és una burda operació d’especulació cultural”, ha denunciat el president del GMS

Segons publiquen avui alguns mitjans de comunicació, Jorge Wagensberg es farà càrrec de la definició museística del projecte de l’Ermitage. Un terme, el de projecte, que resulta molt generós perquè fins al dia d’avui allò que coneixem d’aquesta iniciativa és el que han publicat diaris de la ciutat. El paper de l’Ajuntament de Barcelona en aquest tema segueix sent, com en tants d’altres, de mer espectador. “La subordinació de l’alcalde a la Generalitat arriba a extrems surrealistes; el de l’Ermitage n’és un exemple. Qui decideix què aterra o no a Barcelona, qui explica quan ho farà i com serà no és el seu alcalde ni un regidor del PP sinó el conseller de torn. La ciutat ja fa temps que ha deixat de ser subjecte polític i es mira el que passa des de la barrera, com qui mira les obres”, ha lamentat el president del Grup Municipal Socialista (GMS), Jordi Martí.

“El paper de Wagensberg en la divulgació de la ciència queda fora de tot dubte. Espero que ningú tingui temptacions d’utilitzar el seu bon nom i el seu prestigi com a contrapès del sospitós secretisme que envolta el projecte de l’Ermitage”, ha alertat el regidor socialista. “I Trias? Què ha de dir l’alcalde d’aquesta operació? O no parla perquè desconeix els detalls o perquè li prohibeix la Generalitat”, ha conclòs Martí.

“Qui és l’Ajuntament de Barcelona per fer crítica històrica?”

Publicat el per
  • “Denegar o autoritzar permisos de rodatge a Barcelona en funció de posicionaments històrics és censura”, denuncia el president del GMS

Si avui s’hagués de fer la tradicional foto de família dels guardonats amb el premi Ondas 2012 de ben segur que els responsables de la sèrie de TVE Isabel posarien amb la cara desencaixada. El mateix alcalde que fa pocs mesos els rebia i els felicitava a les escales del Palauet Albéniz i presidia l’entrega del seu premi, l’Ondas a la millor sèrie espanyola de ficció, acaba de prohibir rodar algunes escenes de la nova temporada a la plaça del Rei. La raó? Discrepàncies sobre la fidelitat històrica de la sèrie, que a més d’un Ondas ha rebut prou premis com per omplir varies prestatgeries per mostrar-los; entre d’altres, Iris, Fotogramas, Zapping, ACE, World Media Festival, Festival Internacional de TV i Cinema de Nova York, Unión de Actores…

Aquesta decisió, descaradament arbitrària, ha indignat al president del Grup Municipal Socialista, Jordi Martí. “Qui és l’Ajuntament de Barcelona per fer crítica històrica?”, s’ha preguntat. “La funció del consistori és promocionar els rodatges a la nostra ciutat, convertir-la en un espai amable per productores i empreses audiovisuals, i no tenir un paper avaluador d’allò que es filma”. “Decidir denegar o autoritzar permisos de rodatge en funció de posicionaments històrics”, ha denunciat Martí, “és censura”. El regidor socialista ha tornat a insistir en la pell fina dels responsables municipals, que posen traves a tot allò que conté una crítica, implícita o explícita, de la ciutat. “Què hagués fet Trias davant la petició d’Alejandro González Iñárritu per filmar a Barcelona Biutiful?”, s’ha interrogat.

Pròxima estació: Ferrovial-Plaça Catalunya

Publicat el per

Divendres passat, Xavier Trías presentava el nou projecte de patrocini corporatiu de TMB. L’objectiu, aconseguir ingressos complementaris que permetin reduir el dèficit del transport públic de Barcelona. A la pàgina web de patrocini  hi ha els detalls d’aquesta iniciativa, que assenyala com a objectiu:

“Las protagonistas son las marcas comerciales que apuestan por un marketing innovador y que desean posicionarse al lado de una marca reconocida mundialmente, la de Barcelona y su área metropolitana. El objetivo es suscribir acuerdos de patrocinio a largo plazo con cada una de las empresas participantes, adaptados a las necesidades concretas de la marca y que pueden contemplar acciones inéditas como, por ejemplo, formar parte del nombre de una estación de metro”.

A la mateixa web s’assenyala que el projecte s’inspira en les experiències d’altres ciutats com Dubai i Madrid, de la que destaca la nova denominació de l’estació Vodafone-Sol. Només les referències ja parlen per si soles.

Cal reconèixer-ho: la situació de les finances del nostre transport públic és delicada. El dèficit anual dels darrers anys ronda els 100M€, la qual cosa incrementa el deute de l’empresa –avui supera els 500M €– fins a límits insuportables. D’una banda, l’extensió i la qualitat del servei ha incrementat els costos –i encara està per acabar la Línia 9, indispensable per completar la xarxa de metro–; de l’altra, els ingressos cauen fruit de la crisi i, sobretot, per la retallada salvatge de l’aportació de l’Estat al transport públic barceloní i la disminució de l’aportació de la Generalitat. El model trontolla i la bola de neu es va fent més grossa cada dia que passa. Davant d’aquesta situació cal dibuixar un projecte complet que permeti capgirar una situació estructural que condueix al col·lapse del sistema, on és indispensable la negociació amb l’Estat, fer d’una vegada la llei del finançament del transport i reorganitzar TMB per adaptar-la al nou context.

En lloc d’això, el Govern municipal fa temps que va posant pedaços. A principis d’aquest mandat, i després de criticar, oposició estant, qualsevol increment de tarifes, Trias va aplicar l’augment més dràstic en el preu dels títols dels darrers anys. Va acometre, també, la retallada del servei del bus de barri, tan necessari en aquelles zones orogràficament irregulars de la nostra ciutat; ha apostat per la congelació salarial dels treballadors i ara, segons va explicar divendres, permetrà que les estacions de Metro incorporin marques comercials en la seva denominació. Semblen intents desesperats d’un govern per justificar que es fa alguna cosa davant un problema que se’ls escapa de les mans. El dèficit continua imparable.

Permeteu-me que m’aturi en aquesta darrera proposta, una iniciativa que traspassa un límit perillós, semblant a quan Trias va permetre disfressar el monument a Colom: el respecte a la ciutat. Pot semblar una opinió de llepafils en un món que, desvergonyit, ja posa preu a qualsevol cosa. Si ens falten diners, què més dóna vendre’s l’espai públic a les marques comercials disposades a colonitzar fins a l’últim racó de les nostres vides? Doncs, dóna; i tant que dóna! És una decisió que considero aberrant, de la mateixa manera que em sembla un sagnant error la decisió, presa per CiU i PP, de deixar que terrasses i vetlladors vagin creixent sobre les voreres sense cap límit, ocupant anàrquicament l’espai públic. Una aliança, la de convergents i populars, que també ha permès que la modificació del Pla d’Usos de Ciutat Vella posi en venda, i no és una manera de parlar, el cor de la nostra ciutat, i que renunciem al Port Vell per tal que uns quants milionaris envaeixin amb els seus grans iots un dels espais més simbòlics de Barcelona. Pot semblar una actitud romàntica, però de fet són expressions del combat que lliura la ciutat amb un mercat voraç. Aquelles que aconsegueixin posar el mercat al servei de la ciutat afavoriran un progrés a llarg termini; les que es deixin envair esgotaran la font amb poc temps i renunciaran, cada dia, a una mica de la seva condició urbana.

Els símbols de la ciutat, els seus topònims, els elements que configuren l’imaginari barceloní, són, com en tantes altres ciutats, menys contundents que la iconografia nacional. La ciutat, el lloc de la complexitat, no genera una identitat tan perfilada, però això no vol dir que no sigui indispensable per viure en comunitat, que es conreï l’afecte entre els habitants i la seva ciutat. Sense la retòrica nacional, sense himnes ni banderes, la ciutat necessita l’escalf i l’estima dels seus ciutadans. I ara que està tan de moda la desafecció vers Espanya, veig com de manera menys cridanera, més subtil i silenciosa, va creixent la desafecció entre els barcelonins i la seva ciutat. Trias mostra cada dia la seva sensibilitat nacional però és incapaç d’entendre que una ciutat és alguna cosa més que una superfície urbanitzada. Barcelona necessita un alcalde que se l’estimi.