Arxiu de l'autor: jmar

Barcelona, capital d’Estat

Publicat el per

Catalunya es troba en una cruïlla molt important en relació a Espanya. Les relacions entre ambdues nacions, en termes econòmics i culturals, són indiscutibles i cal preservar-les, però el desig del ple reconeixement nacional de Catalunya i la capacitat de governar el seu futur dins el marc europeu són cada vegada més majoritàries. Barcelona està al bell mig d’un conflicte en el que hi té molt a dir. Disposar d’una gran capital amb capacitat de projecció internacional ha permès a Catalunya preservar els seus trets diferencials i la seva condició de nació. Barcelona ha estat el principal pont cultural entre la cultura catalana i castellana, fruit dels innombrables intercanvis que es produeixen en una ciutat com la nostra, feta de gent amb orígens molt diversos. El cosmopolitisme de la nostra ciutat ve d’aquesta condició de terra de pas, d’acomodar una diversitat cada vegada més àmplia de ciutadans, que ha afavorit una cultura oberta i plural, hibrida i mestissa, sense deixar de ser (encara que els guardians de les essències ho posin en dubte) capital de Catalunya i de la cultura catalana.

Per contra, Barcelona no ha tingut mai un Estat ni un govern que la protegís i afavorís el desplegament de tot el seu potencial: ni Espanya, entestada en una visió radial del l’Estat amb predomini exclusiu de Madrid, ni, paradoxalment, una determinada Catalunya, que ha vist amb por les dimensions, la diversitat i les fortaleses que adquiria la seva pròpia capital. Barcelona, en l’apassionant context actual, ha d’esdevenir una capital d’Estat que miri de fit a fit les grans capitals europees: avui encapçala la lliga de les segones ciutats del continent, demà ha de poder entrar per mèrits propis a la primera divisió de les ciutats internacionals. Un país petit com Catalunya també es juga el seu futur en la mesura que sigui capaç de permetre desplegar tot el seu potencial a la seva capital. En aquest sentit, apunto tres grans apostes irrenunciables.

Un projecte per a la ciutat gran, la regió metropolitana de Barcelona. Les ciutats contemporànies han superat el municipi esdevenint àrees urbanes de límits difosos i sovint amb greus mancances de govern. El projecte per a la Barcelona d’aquest segle només es pot dibuixar a escala metropolitana i exigeix uns instruments de govern forts, que puguin actuar i disposin de la mateixa legitimitat democràtica, la mateixa dels governs municipals. Per reforçar el nou govern de l’Àrea Metropolitana és necessari que el seu president/alcalde sigui triat per sufragi universal. Difícilment, sense la legitimitat directa de les urnes, pot endegar la integració urbana que requereix l’Àrea Metropolitana de Barcelona per afrontar els reptes contemporanis. L’urbanisme ha estat l’eina democràtica de fer ciutat: per equilibrar les funcions del territori, per articular planejaments que contenen i endrecen el creixement, per establir els eixos que articulen la mobilitat i, sobretot, per limitar els excessos del mercat sobre el sòl i l’espai públic urbà. Aquestes funcions, avui s’han de fer, sobretot, des de la dimensió metropolitana. Quatre exemples, quatre propostes: cal establir les noves àrees de centralitat urbana que articulin la ciutat sencera –el Pla Besòs, amb la Sagrera i l’antiga tèrmica, és possiblement el més significatiu–; cal una estratègia pel reciclatge del conjunt de polígons industrials escampats en el territori; cal un Pla de Turisme metropolità que permeti una gestió activa i la distribució d’aquesta activitat per tot el territori de la ciutat; un Pla de Comerç que pretegeixi el comerç singular amb valor històric i impedeixi que les grans superfícies comercials fagocitin el comerç de proximitat.

L’aposta per la capitalitat cultural de Barcelona. Si en alguna cosa Barcelona pot excel·lir i projectar-se és en la dimensió cultural. Aquesta ha de ser, però, una aposta que contempli la cultura com a motor de transformació social i de conformació d’un pensament crític. Quan s’apel·la a la capacitat creativa de la cultura té sentit si s’identifica com la dimensió que ens ha de permetre entendre i inventar maneres de llegir la realitat i transformar-la. En aquesta lògica, que defuig la banalitat i l’entreteniment vacu, han de jugar un paper clau els grans equipaments de la ciutat –molts d’ells amb la funció de proposar-nos noves maneres de visitar i llegir la nostra tradició artística i el nostre passat històric–, però també les múltiples iniciatives que habiten al sotabosc cultural de la ciutat, on es troben avui els vertaders pols creatius i d’innovació barcelonins. Entendre la ciutat com a laboratori més que com a museu i apostar per una participació activa del conjunt de la ciutadania és el que pot permetre recuperar la vitalitat cultural característica de Barcelona. El món espera que Barcelona esdevingui punta de llança del que ha d’arribar de nou: en el teatre, en les arts visuals, en la música o en l’audiovisual. La dimensió social de la cultura fa que aquest objectiu no només estigui en mans dels creadors i del sector de la cultura: avui ha de ser una onada que sacsegi la societat sencera.

Una aposta metropolitana pel transport públic. En les darreres dècades s’han fet passes molt importants per millorar les connexions de l’àrea de Barcelona. El nou aeroport, la transformació del port, l’arribada de l’alta velocitat i la connexió amb Europa, han permès fer un gran salt en la connectivitat de la ciutat. Aquesta realitat malauradament té un anvers: les mancances estructurals del transport públic en clau metropolitana, que obliguen a un ús excessiu del transport privat. Completar la Línia 9 del metro i una xarxa de rodalies a l’alçada de les necessitats són, sens dubte, les prioritats fonamentals de la mobilitat barcelonina. S’ha de millorar la xarxa d’autobusos amb l’aposta octogonal i fer un salt qualitatiu en adaptar la ciutat a l’ús de la bicicleta, però la realitat és que sense una malla integrada de transport públic que abasti tota la regió metropolitana serà molt difícil limitar sensiblement l’ús del cotxe privat a la ciutat i impedir, per exemple, els episodis de contaminació atmosfèrica que es repeteixen periòdicament. El servei de transport públic és un dels pilars del dret a la ciutat. I aquest servei s’ha de poder prestar garantint que cap col·lectiu en queda exclòs. Per això cal un finançament suficient que garanteixi la qualitat del servei i reverteixi en unes tarifes assequibles al conjunt de la ciutadania. El deute acumulat i el dèficit anual de Transports Metropolitans de Barcelona no poden recaure, com ara està passant, en les butxaques dels usuaris: impedim el compliment al dret al transport públic i, alhora, fem un flac favor a la salut ambiental de la ciutat.

El combat a la desigualtat. La necessitat d’un nou contracte social a Barcelona

Publicat el per

La renda mitjana anual d’un barceloní de classe alta (el 10% de la població més ben situada, en termes econòmics) és, avui, 16 vegades superior a un que pertanyi al 10% de la població més pobre. L’any 2006 –tot just fa set anys!– la distància només era de vuit vegades. Una proporció similar a la de les rendes dels barris més pobres i més rics de Barcelona. Les dades de l’Enquesta Metropolitana de Condicions de Vida corresponent al 2011 són esfereïdores, com ho són les cares més visibles de la pobresa a la ciutat: desnonaments, pobresa energètica, malnutrició infantil, atur juvenil i de llarga duració… La fractura social està servida i cal una acció combinada de polítiques diferents -a curt, a mig i a llarg termini- per fer-hi front.

El creixement de la desigualtat és un dels reptes més importants que cal afrontar a les ciutats contemporànies, fonamentalment per motius de justícia social. Una societat en què augmenta la distància entre rics i pobres i que afebleix les classes mitjanes és una societat que acaba abandonant a la seva sort a una bona part dels seus ciutadans. Avui, a Barcelona, un 28% de la població, prop de 400.000 ciutadans, viu en risc de pobresa. Cal apuntar dues conseqüències molt perilloses pel futur d’una societat que tendeix a engrandir la desigualtat.

En primer lloc, es carrega el capital social, el conjunt d’intangibles que són l’argamassa que permeten la cohesió i la convivència d’una comunitat. La confiança en les relacions ciutadanes, la cooperació i l’associacionisme, o la consciència cívica i els valors, són els elements que articulen el capital social d’una ciutat. Si creix la desigualtat, si els joves creixen convençuts que tindran menys oportunitats que els seus pares, si tots notem en el nostre entorn familiar i d’amistats el risc de la vulnerabilitat social, la ciutat se’ns fa hostil i desapareix la idea de comunitat. Per una ciutat, tan important és generar riquesa material com capital social.

En segon lloc, una desigualtat disparada frena el creixement econòmic. Quan a amplíssimes capes de la població els minva la seva renda i perden expectatives de futur, cau en picat el consum i obliga a dependre en exclusiva de les exportacions i el turisme. La frase clàssica de la socialdemocràcia i la base de l’Estat del Benestar, créixer per redistribuir, avui hauria d’invertir els termes: reduir la desigualtat com a base pel creixement.

Aquest context social genera, en termes urbans, la ciutat dual: uns segueixen gaudint dels avantatges de viure en un entorn urbà, mentre els altres malviuen a la ciutat i aquesta es converteix en un entorn cada vegada més hostil. Aquestes dues barcelones tenen una geografia específica en què uns barris esdevenen els aparadors de l’èxit urbà i altres malviuen en condicions cada vegada més precàries. Les retallades de l’Estat del Benestar contribueixen i augmenten les distàncies entre barris a Barcelona. L’àmbit educatiu és revelador. Avui en els barris amb rendes més altes, les aportacions econòmiques de les famílies (fins i tot a les escoles públiques) garanteix el manteniment de la qualitat i eviten les retallades; en els barris empobrits la qualitat educativa s’endú l’impacte de les disminucions de pressupostos, i pares i alumnes carreguen la crisi dues vegades: en la baixada de renda i en la caiguda de la qualitat dels serveis públics. Per aquest motiu són tan injustos els augments de les tarifes del transport públic: carreguen sobre les espatlles dels mateixos.

Barcelona pot fer front a la desigualtat, però són indispensables tres elements: una aposta per l’educació amb la mateixa ambició que en els anys de la República, unes polítiques socials adaptades a un creixement exponencial de la població vulnerable (quasi un terç de la població en risc de pobresa, mentre els serveis socials van atendre l’any 2012 68.635 ciutadans), i un model de creixement que sigui generador de més equitat que un basat en els serveis. 5 propostes:

1. L’educació és la clau de volta d’una ciutat que aposta per la igualtat d’oportunitats. L’Ajuntament de Barcelona ha d’impulsar un procés de renovació pedagògica d’alta volada. Avui cal repensar en clau local l’ecosistema educatiu de la ciutat per tal d’aconseguir la mateixa qualitat educativa en totes les escoles públiques i concertades de Barcelona sense quotes per a les famílies (sisena hora inclosa); acostar la gestió del sistema educatiu als districtes per vincular l’escola amb totes les dinàmiques del seu entorn; emfatitzar el prestigi del mestre i de l’escola en la societat, i afavorir la innovació educativa a cada escola facilitant recursos i apostant per l’autonomia de centre. Un dels àmbits que pot contribuir a la innovació, i és un factor significatiu en l’èxit escolar, són els ensenyaments artístics. Barcelona ha d’apostar per incorporar de manera estesa els llenguatges de les arts en l’ecosistema educatiu.

2. Un pla de Barris per Barcelona que faciliti el canvi i la innovació en les polítiques socials. El barri en el context d’una ciutat metropolitana i de límits difosos pren una renovada importància. Esdevé l’espai d’intersecció entre l’àmbit domèstic i privat i la gran ciutat anònima; en la ciutat global, el barri ocupa, encara, la dimensió local. Per això, en la gestió urbana de les grans metròpolis contemporànies, el barri prendrà molta importància. La intervenció social, tan pel que fa a la prevenció, l’acció comunitària o l’atenció social individualitzada, exigeix una xarxa coordinada de serveis i entitats a escala de cada barri. Escola, centre cívic, centres de formació ocupacional, biblioteca, escola d’adults, serveis socials, casal de joves, banc d’aliments, ateneus, associacions de lleure, configuren l’ecosistema que ha de permetre potenciar tot el capital social de cada barri i adaptar les polítiques a cada context. És indispensable, per exemple, un Pla d’Habitatge que posi a disposició de les necessitats socials el parc de pisos buits de la ciutat, però la seva gestió concreta exigeix la geografia de proximitat.

Cal una segona descentralització en què, d’una banda, els districtes prenguin més pes polític amb l’elecció directa del seu regidor i els consellers de districte, i de l’altra, que articulin la seva intervenció en educació, atenció social, foment de l’ocupació, cultura i centres cívics a partir dels barris que la configuren.

3. Amb una estratègia econòmica que aposti per la indústria fent més competitiu el teixit productiu de la ciutat. L’aposta per l’entrada de l’Ajuntament en la inversió en recerca, desenvolupament i innovació ha de facilitar la progressiva transformació dels antics polígons industrials en àrees urbanes capaces de jugar un paper econòmic en les noves formes de manufactura. L’aposta per Barcelona com a campus universitari d’excel·lència i l’aliança amb el món empresarial de la ciutat és una de les claus de volta de la reindustrialització barcelonina. Compensar la tendència d’una economia massa orientada als serveis i al turisme haurà de ser prioritari els anys vinents per tal de recuperar els índex d’equitat social d’altre temps. Amb la transformació del port i l’aeroport, avui l’aposta pel Corredor Mediterrani és el principal repte, en termes d’infraestructura, a favor de la indústria.

4. Convertint Barcelona en un referent de l’economia social i col·laborativa. Des dels espais de coworking fins a l’activitat del tercer sector, passant per l’economia verda. El creixement d’iniciatives empresarials sota formes cooperatives o de fundacions, obre la possibilitat de convertir la ciutat en un referent dels projectes empresarials que busquen generar riquesa econòmica i impacte social simultàniament. Cal acollir i generar un context positiu per emprenedors, afavorint la creació de vivers, microcrèdits i recursos formatius i de gestió.

5. Amb una aposta per municipalitzar l’energia. La transició cap a una economia verda exigeix augmentar l’eficiència energètica i l’aposta per les renovables. El Govern municipal pot entrar en la producció i distribució d’energia convertint-se en un agent clau d’una transició indispensable per millorar la sostenibilitat ambiental. Els exemples de les ciutats alemanyes són tota una referència. Aquesta aposta implica potenciar tot un sector econòmic nou en què Barcelona hauria de ser capdavantera. Ho va ser en el tractament de residus, ara toca l’assignatura de la transició energètica.

El meu contracte amb Barcelona

Publicat el per

Presentar-me a les primàries socialistes per esdevenir candidat a alcalde de Barcelona m’obliga a definir la meva proposta. Ara he de buscar avals i després vots. No puc, però, demanar ni una cosa ni l’altra sense explicar-me, sense mullar-me. No són temps per l’excés de màrqueting, ni per escapolir-me amb tres frases elegants i ampul·loses o amb una piulada ocurrent. He decidit donar el pas per tres raons: per la rebel·lia davant la injustícia, per posar l’experiència acumulada de casi vint anys dedicats a Barcelona al servei d’un projecte col·lectiu, i pel desig que la meva ciutat doni les mateixes oportunitats a la generació dels meus fills que les que m’ha donat a mi. Ho he dit des del primer dia, no em mou altra cosa que contribuir al futur de Barcelona. No estic lligat a res més que al meu compromís, ferm i sincer, amb la ciutat i als valors d’esquerres que he defensat tota la vida. Segurament aquesta és la veritable raó per la que, alguns, m’han penjat l’etiqueta d’outsider.

Ara que les primàries engeguen m’ha semblat indispensable explicar la meva agenda per Barcelona, les prioritats en les que m’hi deixaré la pell i per les que buscaré totes les complicitats necessàries per fer-les realitat. Moltes venen dels anys dedicats a la ciutat, però el fons i la forma que prenen en aquest Contracte per Barcelona es deuen a la feina feta durant aquests darrers dos anys i a totes les persones amb qui he tingut el plaer de compartir-la. Vull agrair la feina de tot l’equip del Grup Municipal del PSC (regidors, tècnics i consellers de districte), dels membres del Moviment Barcelona i dels experts que han participat en el laboratoris de treball, i a tots els ciutadans i representants d’entitats i associacions amb els que he compartit conversa i neguit per la ciutat. A tots, gràcies.

Amb aquest primer post, inicio avui la presentació del meu projecte per Barcelona. Al llarg de les properes setmanes aniré concretant objectius i mesures que han de permetre completar una nova agenda per la Barcelona contemporània.

El dret a la ciutat a la Barcelona global

El segle XXI -auguren els optimistes i amants de la vida urbana- és el segle de les ciutats. I així serà si atenem a l’increment de població mundial que acabarà vivint en els entorns urbans. Alguns han vist el món com una xarxa on cada ciutat és un nòdul de comunicacions, com si fossin ordinadors gegants i habitables, connectats entre si per grans infraestructures de mobilitat. Aeroports gegantins, trens d’alta velocitat i ports internacionals són els connectors de les grans metròpolis d’aquest segle. Si internet és el núvol amb milions de dispositius que ens connecten a l’hiperespai, el reflex a la terra són les ciutats enllaçades per sistemes de comunicació cada vegada més ràpids i eficients. La ciutat és l’espai que condensa més informació, el gran laboratori del coneixement i el lloc on esclata la creativitat. La imatge que avui explica la ciutat per alguns, més que el plànol de l’urbanista o la imatge del flanneur, és la fotografia feta des del satèl·lit: ja no són carrers i places ni ciutadans passejant, treballant o badant, sinó feixos de llum i energia. El dinamisme i la força d’una ciutat es mesura per la intensitat de llum que projecta, talment com si mesuréssim la potència de grans ordinadors urbans. No és estrany que avui la estratègia de moltes ciutats sigui esdevenir smart citys, concepte que ens remet a la idea de màquines intel·ligents, grans microprocessadors capaços de generar cada vegada més flux d’informació i de capitals. Tot plegat té l‘aureola d’un futur que ja és aquí, amb la cel·lofana de la tecnologia. El problema és que pel camí ens hem descuidat dels ciutadans.

Si posem el zoom i analitzem el que passa a l’interior de les ciutats la fotografia s’enterboleix. La imatge de Bauman -les ciutats són com els cubells d’escombraries on aterren els problemes generats per la globalització- és, sens dubte, una bufetada a totes les visions optimistes i excessivament simplistes. La idea de ciutat intel·ligent, o creativa –amb el qualificatiu posat de moda per Richard Florida–, les pren com un tot, com a nòduls generadors de fluxos i interaccions econòmiques i de coneixement, com si fossin empreses competint en el mercat global de les ciutats. Menystenen la dimensió ciutadana, la ciutat com a lloc on viure en comunitat i com a acumulador de memòria i història urbana. Una ciutat no és una empresa ni una marca, amb pèrdues o beneficis; és, per sobre de tot, un conjunt de ciutadans amb dret a la ciutat. És una qüestió de canviar el punt de vista, de baixar del satèl·lit a la mirada a peu de carrer. Barcelona, des del cel, és una ciutat triomfant i lluminosa, però a cada barri hi ha milers de barcelonins que no troben la manera d’enfilar les seves vides. La crisi no ha fet més que accentuar un fenomen que ja fa anys que dura: la dificultat de trobar la manera de governar, de construir un projecte col·lectiu per a la ciutat global.

Barcelona està immersa en aquesta paradoxa: la marca funciona però la desigualtat creix. És cert, el turisme que creix; el luxe fondeja desvergonyit els seus megaiots al nou port i celebra casoris multimilionaris al MNAC; existeix un comerç puixant al voltant de l’eix del Passeig de Gràcia; el 22@ acull empreses punteres de les TIC i la ciutat esdevé la capital mundial del mòbil; l’aeroport bat records de vols i passatgers i deixa enrere Barajas; el port continua sent un centre logístic i exportador de primer ordre; la Fira segueix per davant de totes les fires espanyoles; l’alta velocitat ens acosta al cor d’Europa sense que trontolli la Sagrada Família i, encara que la crisi ha fet baixar llocs en els rànquings de ciutats, Barcelona continua sent atractiva als ulls del món econòmic i inversor. Tot això és cert, com ho és, també, que la desigualtat social creix; que l’atur segueix disparat; que el risc de pobresa s’enfila fins a percentatges inconcebibles fa uns anys; que tornen noves formes de barraquisme; que els desnonaments no s’aturen i afecten, ara especialment, als habitatges de lloguer; que les escoles denuncien cassos de malnutrició infantil i el sistema educatiu fa fallida; que les classes mitjanes segueixen empobrint-se, i molts barris de la ciutat veuen com baixa la qualitat de vida i es posa en perill la cohesió social. Avui els joves viuen condemnats a la precarietat o a buscar-se la vida lluny de la ciutat que els ha format. La darrera enquesta metropolitana encén tots els llums d’alarma i mostra, a més, l’escassa capacitat de la intervenció de l’Estat per pal·liar la situació.

En aquest context, contradictori i paradoxal, la ciutat com a subjecte polític s’apaga, com si fallés una pota vertebradora de la seva raó de ser. Barcelona és una ciutat feta a si mateixa, no ha tingut mai un estat-nació que la considerés la joia del seu territori i li dediqués tots els seus esforços. Allò que és només es pot atribuir a dues coses: les generacions de barcelonins, molts vinguts d’arreu, que l’han anat modelant fins arribar al present, i la consciència de ser capital d’una cultura. Totes dues coses han configurat el catalanisme urbà que, al seu torn, ha esdevingut el principal actiu que ha permès el manteniment i progrés de la cultura i la llengua catalanes. Sense Barcelona avui Catalunya seria més regió que país, o com diu Josep Ramoneda “sense Barcelona, Catalunya seria la Provença; i sense Catalunya, Barcelona seria Marsella”. Però el fet d’anar assolint la capitalitat a contra pel, sense cap poder superior que hi jugués a favor, ha afavorit una major implicació col·lectiva, un fer-se entre tots. La importància dels moviments socials i polítics que l’han fet rebel i contestatària, i que ara fa un segle la van batejar com la Rosa de Foc, ha estat una peça clau en la conformació singular de Barcelona.

La ciutat és la gent -deia el bard anglès i un alcalde de bigoti i gavardina- però avui, a la gent, la ciutat se’ls hi escapa de les mans. O, com escriu, Juan Marsé: “Todo esto sucedió hace muchos años, cuando la ciudad era menos verosímil que ahora, pero más real”. Avui ha de tornar a ser real, ha de tornar a estar en mans dels seus ciutadans, ha de tornar a ser el lloc on créixer i trobar resposta a les necessitats i anhels de cadascú. Cal recuperar un nou humanisme urbà, el que ha fet gran aquesta ciutat, el que mai oblida que la ciutat, abans que res, és un lloc on viure amb dignitat.

Per això cal projecte, línies que posin al Govern al servei de la ciutat entesa com a bé comú i no com a empresa cotitzable en el mercat global de les ciutats. Els darrers governs d’esquerres van adonar-se tard que les condicions de la ciutat havien canviat i el govern de CiU, amb un alcalde sense energies i que no comprèn Barcelona, ha decidit administrar i renunciar a aixecar un projecte a l’alçada dels reptes d’avui.  Barcelona ha de construir una resposta a la triple crisi que patim: socioeconòmica, territorial i democràtica. Enfrontar-se al predomini dels mercats exigeix solucions de dalt a baix –Europa continua sent, malgrat tot, l’esperança– però també és imprescindible engegar dinàmiques de baix a dalt on les ciutats hi tenen un paper cabdal.

“Trias és incapaç de donar resposta a la Barcelona que sí pateix la crisi”

Publicat el per
  • Davant la inacció del Govern municipal, el president del GMS demana la celebració d’un Ple extraordinari per dotar a Barcelona d’un Pla de Barris
  • “El nostre Pla de Barris 2014-2020 és una resposta per donar continuïtat, des de la ciutat, a una Llei de Barris estroncada per la nul·la iniciativa de Trias i Mas”, assegura el regidor socialista
  • Sobre el possible desnonament a Ciutat Meridiana: “No hi ha res més prioritari que garantir l’alimentació dels ciutadans. Si un barri necessita un banc d’aliments és indecent que la reacció del seu Ajuntament sigui dir ‘això ho hem de tancar perquè el local està reservat per impressores de 3D”

 

El president del Grup Municipal Socialista (GMS), Jordi Martí, ha demanat avui al Govern municipal la celebració d’un Ple extraordinari que permeti construir una proposta que doni resposta a les necessitats del conjunt de ciutadans que sí pateixen la crisi i doti a Barcelona d’un veritable Pla de Barris. “La desigualtat”, ha explicat Martí, “ha tornat a créixer. La crisi ha fet que els sectors més populars i classes mitges passin per serioses dificultats i precarietats severes”. Amb l’objectiu de radiografiar la Barcelona que sí pateix la crisi, el GMS ha elaborat una proposta, seriosa i rigorosa, batejada SOS Barris. Un estudi que demostra que existeixen 29 barris que pateixen amb més intensitat l’actual crisi econòmica.

“El repte principal de Barcelona, com la del conjunt de ciutats contemporànies, és combatre la desigualtat creixent. La malnutrició infantil, els problemes d’habitatge o la pobresa energètica han tornat a fer-se ben presents”, ha denunciat Martí. “El sistema actual, l’estat del benestar, no funciona; no és capaç de donar resposta. És fruit de les retallades, i d’una realitat que s’ha anat transformant. Seria cínic dir que aquesta situació és culpa del govern Trias, però sí cal dir que és incapaç de reaccionar davant d’aquest repte. Responsabilitat seva és no donar resposta amb la contundència amb que l’Ajuntament ho podria fer”.

“Vaig demanar la incorporació d’un Pla de Barris al PAM, que no s’ha fet”, ha recordat el president del GMS. “La nostra iniciativa és hereva de la Llei de Barris del govern tripartit de la Generalitat. Aquesta llei va ser una de les primeres mesures, i més contundents, que es va posar sobre la taula per donar resposta a fenòmens quan encara no tenien ni la gravetat ni la importància que tenen avui. La llei de Barris està vigent però sense dotació econòmica que la faci efectiva. El Pla de Barris és una resposta per donar continuïtat, des de la ciutat, a una Llei de Barris estroncada per la nul·la iniciativa de Trias i Mas”, ha denunciat Martí.

Sobre el possible desnonament del banc d’aliments de Ciutat Meridiana, Martí ha estat contundent: “Si un barri necessita un banc d’aliments és indecent que la reacció del seu Ajuntament sigui dir: ‘Això ho hem de tancar perquè aquest local estava pensat per un altre cosa, per posar impressores 3D’. No hi ha res més prioritari que garantir l’alimentació dels ciutadans”.

El muntacàrregues de Nicaragua

Publicat el per

Divendres passat, al Plenari municipal, vaig tornar a dissentir de la posició oficial del meu partit en relació a la consulta. A mi la pregunta m’inclou, i a tots als que no els hi agrada, els demano el mateix: que en proposin una altra. Fins al moment no he trobat una alternativa millor. Estic d’acord que ha de ser un procés acordat amb l’Estat espanyol però, atès l’immobilisme que el caracteritza, no em sembla malament que es faci tota la pressió política per tal que algun dia s’assegui en una taula per dialogar. Demanar que el primer pas per arribar a la consulta sigui l’acord amb l’Estat és sinònim de renunciar-hi sinó va acompanyat d’una actitud bel·ligerant contra aquest immobilisme. Federalistes i independentistes hem d’anar junts durant bona part del viatge; fins i tot és possible que trobem alguna estació prou confortable on aturar-nos plegats a passar-hi una temporada. En aquesta aventura s’hi han apuntat molts socialistes i, el que està en joc ara, és si el PSC vol continuar representant-los.

Aquests són els motius, prou coneguts, de les meves diferències amb l’actual direcció del PSC, però la qüestió és si això justifica el vot diferenciat; és a dir, trencar la disciplina de Grup. La cultura orgànica dels partits s’hi oposa categòricament: el debat ha de ser intern i cap a fora només pot existir una sola veu. Anar a la contra sempre és incòmode, genera incomprensió i enuig, i un dubte permanent al voltant de si realment estàs actuant correctament. Convé, ara, explicar-vos els motius principals del meu gest de divendres. La veu d’un partit d’esquerres ha d’expressar la síntesi de la pluralitat. Aquesta és la manera que tots aquells sectors de la societat, a qui s’aspira a representar, s’hi sentin identificats. Quan no ho fa i aplica l’aritmètica dels consells i òrgans de direcció, les sensibilitats excloses van incrementant la seva distància, fins a desentendre’s de la que havia estat la seva formació política. I el partit es va fent cada dia més petit. Quan això passa justifica la dissidència en benefici de l’organització: és el darrer crit d’uns pocs per aturar la diàspora.

Un partit són uns principis, uns valors i un camí recorregut. El PSC són els seus documents fundacionals i les seves resolucions polítiques, però també l’itinerari -amb encerts i errors- de com s’han dut a la pràctica les idees que proposa. En definitiva, una tradició política feta de noms propis i de decisions. Per mi, ja ho he dit algunes vegades, el símbol més genuí del PSC és el muntacàrregues de Nicaragua: un vell elevador industrial, ampli i ventilat, per tal que hi càpiga tothom; que puja i baixa a poc a poc, donant temps per pensar i conversar, folrat de les imatges i les cares que han fet gran la meva força política. Si creus que les decisions que es prenen et deixen fora del vell muntacàrregues socialista, també està justificat dissentir.

Vivim temps convulsos on, cal dir-ho, el PSC és més necessari que mai. Hi ha una darrera oportunitat a les primàries de la capital on es posaran en joc projectes per la ciutat, visions al voltant de Catalunya i, també, models diferents de partit i maneres de fer política. Com que es juguen a camp obert -poden votar tots els barcelonins que ho vulguin- és el moment de fer tornar a tots aquells que ens han anat abandonant darrerament. És la darrera oportunitat per recuperar la tradició del PSC, la que va desplegar-se a Barcelona i la que ha sabut unir justícia social i drets nacionals. És per això –i enceto així, amb el seu permís, la precampanya- que no estic d’acord amb el títol de l’article que Jaume Collboni publicava ahir, No és política. És Barcelona. I tant que ho és! A Barcelona, és l’hora de la Política.

“Gastar-se avui 20M€ a la Diagonal és un excés”

Publicat el per

“Trias ha perdut el nord. La ciutat ja fa temps que se li ha escapat de les mans”, denuncia el president del GMS

“La ciutat comença a esquerdar-se socialment mentre el seu alcalde, assegut al despatx, concentra inversions al centre de Barcelona”, critica el regidor socialista

La reforma de la Diagonal començarà en poques setmanes i les obres es licitaran per 20M€, 2’5M€ més dels inicialment previstos Així va anunciar-ho ahir, en un acte celebrat al Círculo Ecuestre, l’alcalde de Barcelona. Una decisió que demostra, en paraules de Jordi Martí, president del Grup Municipal Socialista (GMS), que “Trias ha perdut totalment el nord”. “La ciutat”, ha assegurat el regidor, “ja fa temps que se li ha escapat de les mans”. “Gastar-se avui 20M€ a la Diagonal”, ha assegurat, “és un excés”. Aquesta inversió respon al model de ciutat del Govern conservador de CiU. “Per culpa d’una crisi que sembla haver-se tatuat sobre la nostra quotidianitat, Barcelona comença a esquerdar-se socialment mentre el seu alcalde, assegut còmodament al despatx, concentra inversions al centre de Barcelona”. “Als 20M€ que Trias es gastarà a la Diagonal cal sumar, entre d’altres, els que s’inverteixen al passeig de Gràcia (8M€) o General Mitre (4M€)”, ha explicat Martí.

 

Cataluña se va… El País, 19 de desembre de 2013

Publicat el per

Ahora que a Madrid ya ni le queda la locura de Eurovegas para ir a ninguna parte, Cataluña amenaza con largarse. Cuando España entra en crisis se agudiza el centralismo y Cataluña hace las maletas. En ese paisaje, Barcelona desaparece engullida por la pelea entre naciones y un alcalde ausente que sigue sin entenderla. La antigua tradición federal siempre se resistirá al doble ‘sí’ porque le es imposible desentenderse de nada ni de nadie, pero la respuesta española al último envite de Maragall está por construir. Ni la propuesta de Granada ni la cerrazón popular sirven: el referéndum frustrado del Estatut exige volver a preguntar para recomponer un fiasco democrático. Cataluña exige su pleno reconocimiento nacional y Barcelona poder jugar con las herramientas de capital de Estado. Decía Maragall: “Que los conservadores de las esencias patrióticas de un lado y de otro del Ebro estén tranquilos. No hemos de romper nada. Pero estiraremos la cuerda que nos lleva hacia Europa y hacia un nuevo patriotismo, el de los derechos sociales, el de la dignidad efectivamente reconocida allí donde cuenta, en el barrio, en la escuela, en el acceso a la vivienda, en el envejecer cerca de casa”.

Article El País

Qui paga, mana? El Periódico, 18 de desembre de 2013

Publicat el per

Sostiene el filósofo Michel J. Sandel que una economía de mercado es una herramienta, valiosa y eficaz, para organizar la sociedad productiva. Y que una sociedad de mercado es una manera de vivir en la que los valores mercantiles penetran en todos los aspectos de las actividades humanas. Nuestro sistema económico, desgraciadamente, ha situado el poder del dinero por encima de cualquier otra consideración. ¿Hasta qué punto es justo poner precio a los derechos ciudadanos, especialmente cuando se atienden desde un sistema público? Hay vida más allá del mercado, o al menos eso deberíamos de procurar.

Article El Periódico

Entrevista BTV. Dijous, 12 de desembre de 2013

Publicat el per

Bon dia,

La setmana passada vaig ser entrevistat al programa Les notícies de les 10, de BTV. Com alguns de vosaltres m’heu preguntat com recuperar-la he pensat que avui podia fer el meu primer post audiovisual i linkar-vos l’entrevista. La trobareu a partir del minut 18’22”.

Espero, com sempre, els vostres comentaris i suggeriments.

Cordialment,

Jordi Martí i  Grau

 

“Quan es tracta de vendre’s la ciutat, Trias no té cap problema en abraçar al PP”

Publicat el per

El Govern municipal porta demà a aprovació, per la via d’urgència, l’Ordenança de Terrasses després de garantir-se el vot del PP.

“L’alcalde segueix carregant-se l’espai públic, continua amb la seva política depredadora”, ha denunciat el president del GMS

 

En una decisió sorprenent, el Govern municipal ha comunicat aquest migdia  a la presidenta de la Comissió d’Hàbitat Urbà i Medi Ambient, la regidora socialista Montserrat Sánchez, que l’ordre del dia previst per a la sessió de demà, dimarts 10 de desembre, quedava modificat amb la incorporació, per la via d’urgència, de la votació de l’Ordença de Terrasses. Un procediment excepcional per una aprovació que arriba amb dos anys de retard i que demostra el fracàs de Sònia Recasens al capdavant de l’àrea econòmica de l’Ajuntament. “Va ser ella qui va assegurar a la ciutadania que abans del desembre de 2011 Barcelona tindria una nova Ordenança de Terrasses. Som al desembre de 2013 i la ciutat l’acabarà tenint per la via d’urgència i pel pacte amb el PP”, ha denunciat el president del Grup Municipal Socialista (GMS), Jordi Martí. Un pacte de dretes a l’Ajuntament encara ben viu, qüestió nacional al marge, que permet aprovar, per exemple, aquesta mena d’ordenances. “És del tot inadmissible que el Govern pretengui que els grups polítics posicionin vot d’un text que té al·legacions dels diferents actors implicats en menys de 24 hores”, ha criticat Martí. Només el pacte amb el PP, un altre més, avalen aquesta urgència. “Trias segueix carregant-se l’espai públic, continua amb la seva política depredadora. I és que quan es tracta de vendre’s la ciutat, no té cap problema en abraçar al PP”, ha lamentat el regidor.