Arxiu de l'autor: jmar
“Fent pagar entrada, el Castell de Montjuïc ha passat de ser un espai en mans dels militars a ser un espai en mans dels turistes”
El president del GMS recorda a l’alcalde que “un cop recuperat per la ciutat, l’objectiu era que no estigués al servei de cap col·lectiu específic i si al servei de la ciutadania”
Martí ha llençat aquesta proposta al Govern municipal: “Obrir gratuïtament els diumenges a la tarda el Park Güell, el recinte de Sant Pau i el Castell”
L’onada privatitzadora de Xavier Trias ha remullat l’última decisió presa en matèria cultural: fer pagar per entrar al Castell de Montjuic. Una decisió que Jordi Martí, president del Grup Municipal Socialista (GMS), ha criticat durament. Primer, un recordatori: “Va costar molt que l’Estat cedís a la ciutat la gestió del castell de Montjuic. Van ser unes negociacions molt dures, llargues, on CiU, llavors a la oposició, va encapçalar totes les pressions possibles perquè això és fes”. Un cop al Govern, ha criticat Martí, “un equipament que havia tornat a estar en mans de la ciutat, que perdia qualsevol pàtina d’edifici militar per passar a ser un edifici civil, el deixen en mans d’una empresa privada”. “No hi ha cap motiu que ho justifiqui”, ha denunciat el regidor socialista: “No hi ha pressió turística ni ciutadana, no es tracta d’un espai petit, és una àrea de la ciutat molt generosa, amb espais immensos”. Malauradament, ha dit, “aquesta operació, fer pagar entrada, torna a posar monuments i espais civils i ciutadans al servei del mercat. Fent pagar entrada, el Castell de Montjuic ha passat de ser un espai en mans dels militars a ser un espai en mans dels turistes. L’objectiu era que no estigués al servei de cap col·lectiu específic i si al servei de la ciutadania”.
Finalment, Martí ha llençat aquesta proposta al Govern municipal: “Obrir gratuïtament els diumenges a la tarda el Park Güell, el recinte de Sant Pau i el Castell. Una decisió que permetria que els barcelonins es puguin retrobar amb aquests espais”.
“El Govern ens proposa barris a velocitat humana quan el que avui està en
“Pretenen fer passar per revolució de l’urbanisme contemporani pràctiques que fa temps que es donen a Barcelona”, critica el president del GMS
El Govern municipal ha presentat avui Barris a velocitat humana, un programa d’impuls de 5 superilles pilot a Barcelona. “Se’ns presenta una mesura on el Govern pretén fer passar per revolució de l’urbanisme contemporani pràctiques que fa temps que es donen a Barcelona, estratègies”, ha recordat el president del Grup Municipal Socialista (GMS), Jordi Martí, “que busquen donar prioritat al vianant per sobre dels cotxes. Entre moltes d’altres, les peatonalitzacions, les superilles que s’han fet a alguns centres històrics o la mateixa Vila Olímpica”. Martí, fins i tot, ha volgut recordar-li al Govern un dels antecedents de la mesura presentada avui: “El Pla Macià, proposat als anys 30 per LeCorbusier i Sert que malauradament va quedar estroncat per la Guerra Civil”. “El Govern”, ha criticat el regidor socialista, “ens proposa barris a velocitat humana, quan el que avui està en joc als barris és la dignitat humana, que és el que estem perdent en moltes zones molt castigades per la crisi”.
El meu PSC
Catalanista, socialdemòcrata, dialogant, plural i federal
Ahir dissabte vaig anunciar públicament que tenia els avals necessaris per presentar-me a les primàries del PSC per triar candidat a l’alcaldia de Barcelona. Abans que res, un sincer agraïment a tots aquells que m’heu avalat -si algú vol fer-ho, encara hi és a temps!- i, molt especialment, a tots els que m’heu ajudat a aconseguir-ho. No serà fàcil però ara cal transformar els centenars d’avals en milers de vots el pròxim 29 de març.
En les múltiples converses que estic tenint aquestes setmanes he explicat el meu Contracte amb Barcelona, he relatat com l’Ajuntament pot combatre la creixent desigualtat a la ciutat, la importància dels barris i la gran metròpoli, la necessitat que Barcelona funcioni com una capital d’Estat mirant de fit a fit les grans ciutats europees, la importància dels governs locals en el camí cap a la radicalitat democràtica. He parlat del Besòs i del Parc Agrari del Llobregat, de les Glòries i el comerç històric, de l’educació de dues velocitats, de la malnutrició infantil i la xacra dels desnonaments, de la indústria i els riscs del turisme, de l’economia col·laborativa i de l’aposta per municipalitzar l’energia. I ho he fet amb empresaris i treballadors, amb mestres i jutges, amb economistes i arquitectes, amb joves i gent gran, amb militants i simpatitzants i amb ex de les dues categories. Fins i tot amb militants que han deixat de simpatitzar, i amb barcelonins progressistes i d’esquerres de sensibilitats i tendències molt diferents. És majoritari el sentiment que Trias no se’n surt; la subordinació de la ciutat a les dinàmiques del mercat i al Govern de la Generalitat, enerva als barcelonins. El clàssic “això és un desastre” de l’alcalde, després de prop de 3 anys al govern, fa sospitar de la seva incapacitat per fer-se amb el timó de la ciutat.
Amb aquest panorama, hauria de ser fàcil imaginar el retorn de l’esquerra al Govern municipal, el maig del 2015. Però quasi totes les converses acaben de la mateixa manera: “Vols dir que tot això és possible amb el PSC actual?” Ja hi som! Hi ha qui diu que amb aquesta marca ja no hi ha res a fer, que o s’ha de trencar o buscar aixopluc en alguna altra formació política de l’esquerra catalana. Deixeu-me dir-vos quins són els tres arguments que he utilitzat per respondre a tothom, fins i tot a mi mateix, i continuar pensant que el PSC ha de tenir, encara, una darrera oportunitat.
- El problema no és el partit sinó la seva direcció. Un militant ho deia amb l’excés de qui està molt emprenyat: “És tan dolent el Trias per Barcelona, com el Navarro ho és pel PSC.” El vot a Madrid a la proposició d’UPyD, i la sorprenent mitja disculpa de l’endemà, avalaria la tesi que la direcció ha perdut el nord. Però no em canso de repetir que el partit és molt més que la seva direcció actual. El socialisme a Catalunya és un procés de progressiva agregació de sensibilitats diferents entorn del catalanisme d’esquerres. Defensar les llibertats de Catalunya i els drets socials dels ciutadans han estat, pel PSC, la mateixa cosa. Aquesta tradició, que arrenca abans de la mateixa fundació del partit, té un passat carregat de moments brillants i servei al país, però el més important és que continua sent indispensable per afrontar el futur. Raimon Obiols ho ha dit amb la seva característica capacitat de síntesi: “Per carregar-se un partit només es necessita un dia; per construir-lo, tota una vida”. Em resistiré a abandonar aquesta genuïna manera de fer de l’esquerra, plena de contradiccions, encerts i errors, però que ha teixit, com cap altre, la cohesió social i cultural a Catalunya
- El PSC ha entès com ningú la ciutat. La tradició que uneix catalanisme i drets socials és urbana per definició i posa la condició de ciutadà per davant de qualsevol altra consideració. Tarradellas exclamava, des del balcó: “Ciutadans de Catalunya…”. La ciutat és el terreny de joc del conflicte social i cultural, per això qualsevol nacionalisme essencialista topa amb la complexitat urbana. El pitjor nacionalisme espanyol va convertir Madrid en una gran bombolla del totxo, el nacionalisme català ha mirat amb malfiança a Barcelona i ara la subordina al govern veí i al mercat desbocat. Fa pocs dies, un alt dirigent d’ERC em reconeixia: “Ens falten urbanites”. Els costarà trobar-los: ERC ho subordina tot a la independència; el catalanisme urbà sempre fa anar de la mà drets socials i drets nacionals, o la ciutat i el país. Ara que el PSC viu hores baixes el debat de la ciutat ha desaparegut d’escena.
- El PSC s’ha empetitit molt els darrers anys, però continua viu i amb representants dels components bàsics que el van fer néixer: les classes i sectors populars i les capes professionals més dinàmiques de la societat. He parlat amb molts militants i, encara que la majoria segueix sent fidel a l’autoritat orgànica, el vincle s’afebleix i molts parlen de la necessitat de canvis, d’obrir-se, de deixar de parlar de disciplina i expulsions, de la necessitat de no quedar fora del catalanisme actual… El PSC, avui, és petit, però continua sent la força política d’esquerres més diversa, amb antenes a sectors i territoris més diferents. Als que em diuen que s’ha d’inventar un de nou, els hi dic que per començar en vull un d’igual al PSC actual, ni més petit ni més homogeni. Ho he dit centenars de vegades, a mi no em sobra ningú.
Una tradició potent, la més capaç d’entendre i representar la complexitat urbana, afeblida, però que encara manté molts dels actius que abans la van fer gran, no s’ha d’abandonar. El que cal és redreçar-la i actualitzar-la. Barcelona i Catalunya necessiten un PSC potent, amb relacions fraternals amb el socialisme espanyol i europeu però sense cap mena de subordinació, alineada indiscutiblement amb el dret a decidir i al costat de les forces polítiques catalanes que el defensen i, alhora, al costat dels que denuncien el desmantellament de l’Estat del Benestar i la fractura social a casa nostra. Som socialistes i catalanistes per les mateixes raons.
Les primàries són una oportunitat indiscutible, un camp obert, per a respondre amb contundència a la direcció actual. Hi vaig amb dos propòsits: validar un projecte per Barcelona de combat a la desigualtat, i un clam popular per tal que el PSC torni a col·locar-se en el centre del catalanisme contemporani. El PSC no ha de tenir por a cap graó de sobirania, de la mateixa manera que mai ha posat límits a la justícia social. Barcelona i Catalunya, en la cruïlla actual, necessiten un socialisme que no dubti ni davant la necessitat d’una renda mínima garantida ni del dret a decidir. Una va amb l’altra. Aquesta és la nostra raó de ser.
“Instrumentalitzar una emergència social per encobrir una privatització és indigne”
- “Amb la privatització dels aparcaments, l’alcalde traspassa una línia vermella: posa en venda Barcelona i ho fa amb opacitat”, ha denunciat el president del GMS
Pèssima notícia per Barcelona. El portaveu de facto del Govern municipal, Alberto Fernández Díaz, ha anunciat aquest matí l’acord del PP per tirar endavant la privatització dels aparcaments del centre de la ciutat. Un acord, com ja és habitual, que ha fugit de la foto entre els dos partits conservadors. Pel president del Grup Municipal Socialista (GMS), Jordi Martí, aquesta operació és del tot desafortunada. “Trias traspassa avui una línia vermella imperdonable: posa en venda Barcelona i ho fa amb opacitat”. “Em sembla indigne instrumentalitzar una emergència social com és la falta d’habitatge, un dels problemes més greus que pateixen tants barcelonins, per encobrir la privatització més inexplicable que farà l’Ajuntament”, ha assegurat.
Martí ha recordat que l’alcalde segueix sense respectar els acords de la majoria. “Al Ple de juliol es va aprovar una proposició del GMS on, entre d’altres coses, es deia que mentre no s’hagin elaborat i discutit amb els grups les diferents opcions de gestió que té l’Ajuntament a l’hora de gestionar els 26 aparcaments del centre de la ciutat no es sotmeti a aprovació definitiva cap dels acords relatius al canvi de gestió”. Tanmateix, el regidor socialista ha denunciat que encara avui el Comitè d’Empresa de BSM segueix sense poder veure l’informe de valoració. Una valoració, ha destacat per últim Martí, que fruit d’una negociació política ha puja’t 15M€. “Això és el més al·lucinant de tot: les coses valen el que valen per molt que es negociï políticament”, ha conclòs
Trias, la dèria de privatitzar
Aquest és un post d’urgència. Avui tenia previst parlar-vos del 35è aniversari del Taller de Músics, de l’enorme feina feta durant aquests anys al servei de la música i, en particular, del jazz i el flamenc, de la tasca a favor de l’educació musical i de la seva contribució a la transformació del barri del Raval. Volia parlar-vos del Lluís Cabrera, l’inventor d’aquesta fàbrica musical, de la seva passió per tot allò on clava la mirada aquest andalús independentista, i sobretot independent, inquiet i volcànic; barceloní de soca arrel, mordaç i astut, que seia satisfet entre l’alcalde Trias i el conseller Mascarell anit al Palau mentre la presentadora del concert demanava una aposta més clara per la cultura i més suport de les institucions. Només el Cabrera és capaç d’alçar la veu més crítica i punyent, mentre autoritats de tota mena busquen la seva complicitat. Per molts anys al Cabrera i a tota la tropa del Taller!
Perdoneu la introducció que no té res a veure amb el que avui és urgent de posar en primer pla: l’acord del Govern conservador de la ciutat per privatitzar la xarxa d’aparcaments del centre de Barcelona. Aquest migdia, el portaveu de facto de Trias, el popular Alberto Fernández Díaz, l’ha anunciat en roda de premsa; ell, i no el Govern. A la Comissió d’Economia d’aquest dimecres els vots del PP permetran a CiU aprovar el procés que conduirà a la privatització.
La notícia és greu, per diversos motius. Avui l’Ajuntament disposa d’una xarxa d’aparcaments públics, gestionats per BSM, i altres en règim de concessió privada. Els primers els ha construït el propi Ajuntament; els concessionats, en canvi, la inversió la va fer un privat a canvi de gestionar el negoci durant uns anys. Adjudicar un espai a un privat per tal que hi construeixi un aparcament i l’exploti durant uns anys és lògic i positiu; l’Ajuntament s’estalvia la inversió, pot regular els preus en la concessió, la ciutat guanya un aparcament i, al cap dels anys, el domini passarà a mans municipals. El que es fa ara és una altra cosa. Tots els aparcaments que es posaran sota mans privades ja estan fets i en funcionament: 15 són municipals, 11 en mans privades però amb la concessió a punt d’acabar. És a dir, en el moment que l’Ajuntament podria completar i gestionar la xarxa d’aparcaments municipals recuperant els que fins ara estaven concessionats, renuncia fins i tot a una part dels que avui són seus. Tot plegat per disposar de 100 milions d’euros. Una quantitat que Fernández Díaz ha elevat avui fins els 115. Sempre m’havia queixat que el càlcul del Govern era obscur; ara, resulta curiós, amb una simple negociació amb el PP ha augmentat 15M€…
Els aparcaments urbans són un instrument essencial en les polítiques de mobilitat i una peça clau per reduir l’ús del vehicle privat i fomentar el transport públic. Les polítiques de preus, afavorir el lloguer de places per sobre la rotació (sempre més rendible) o incorporar nous usos en aquests equipaments que responguin a necessitats de la ciutat, són possibilitats a tenir molt en compte, ara que la contaminació atmosfèrica pot esdevenir un problema urbà a molt curt termini. D’altra banda, la salut financera municipal no es basa només en no estirar més el braç que la màniga en la despesa, sinó també en disposar d’actius valuosos que davant dels bancs i agències de rating són tan importants com el control del dèficit.
Posar en mans privades els aparcaments de la ciutat només pot respondre a la necessitat de fer caixa; és a dir, d’obtenir uns ingressos extraordinaris per atendre necessitats imperioses. Aquí és on apareix l’alcalde Trias i promet 1.000 pisos de lloguer social. Em sembla indigne utilitzar un dels problemes més greus que pateixen tants barcelonins per encobrir la privatització més inexplicable que farà l’Ajuntament. L’alcalde sap que disposa de diners per fer els 1.000 pisos, només amb el superàvit del tancament pressupostari del 2013 ja podria començar. I sí, he dit superàvit. Encara que sembli impensable en uns moments de tant patiment social, l’Ajuntament continua gastant menys del que disposa, probablement per la necessitat de continuar finançant als veïns de la plaça Sant Jaume. Però també podria fer una remodelació de les Glòries que no costés 250 M€, o estalviar una mica al passeig de Gràcia o a la Rambla Catalunya, o no haver començat una obra absurda avui com la que es fa a l’encreuament de Muntaner i la ronda del mig. Avui, la prioritat de les polítiques d’habitatge no passa per seguir construint sinó, com ha exigit la PAH, per posar a disposició de lloguer social el parc d’habitatges buits de bancs i entitats financeres. En aquest àmbit, Trias, en tres anys, ha aconseguit un total de… 12 pisos!
Fer una actuació que va en contra de la fortalesa econòmica municipal, perdre un dels instruments més valuosos per a les polítiques de mobilitat embolicat amb la cel·lofana de 1.000 pisos socials és vergonyós i greu. Respon a una dèria privatitzadora que s’ha instal·lat als despatxos del Consistori. La mateixa que és incapaç d’aturar al mercat en el tancament progressiu de tots els comerços històrics, que es carrega les polítiques d’ocupació, que ha cedit a una marina de luxe el Port Vell de Barcelona, que aprova un Pla d’Usos a Ciutat Vella que provocarà una bombolla hotelera, que es carrega i privatitza l’espai públic amb l’ordenança de terrasses… Una pinça, la d’Unió Democràtica i el PP, que de manera més palmària tenen acorralat a l’alcalde. Trias continua amb la cantarella de la cultura, la creativitat, la innovació i el benestar, no perd ocasió per repetir-ho. Entretant, ha posat preu a la ciutat.
El PSOE i Catalunya
Diumenge passat, com si estigués prèviament planificat, teníem Susana Díaz i Felipe González. Al matí, la presidenta andalusa a La Farga de L’Hospitalet defensant la reforma federal de la Constitució per resoldre els problemes entre Catalunya i Espanya; al vespre, en el sempre necessari Salvados, l’expresident espanyol cara a cara amb Artur Mas, on va deixar anar la sentència definitiva: “La via hacia la autodeterminación es inexistente”. Dilluns, discretament, Alfredo Pérez Rubalcaba es reunia amb les elits econòmiques catalanes per mirar d’acostar posicions en el conflicte. Cal acceptar, cal reconèixer, una evidència inapel·lable: el PSOE, molt més que el PP, és conscient del desafiament que Catalunya està plantejant i comença a dibuixar una estratègia per fer-hi front. La reforma de la Constitució en clau federal és el contingut -encara que de moment massa imprecís si atenem al document de Granada-, però el més important són els gestos, més o menys evidents, en totes tres intervencions, adreçats a convertir en impossible els objectius de l’adversari.
El cara a cara de Mas i González envia un missatge diàfan: per banda socialista és el PSOE qui ocupa la posició de contrapart al Govern de Catalunya. Rubalcaba reunit amb el G6 català rubricava l’estratègia. Hi ha vida intel·ligent a Ferraz i saben generar els marcs que poden influir en l’opinió pública. Mentrestant, Susana Díaz –que va mirar d’emular els banys de masses de González en el passat, encara que justet va arribar a convocar un miler de ciutadans- era a qui li tocava posar els sempre perillosos sentiments damunt la taula. La missió encarregada a González, l’actiu simbòlicament més important del socialisme espanyol, era enterrar la possibilitat de la secessió fins i tot amb un recurs excessiu i injustificable: l’esment tangencial als Balcans. Rubalcaba, al seu torn, escenificava que és el PSOE i no el PP qui disposa dels ponts de diàleg amb les elits catalanes. L’estratègia és bona, però em temo que antiga: aconseguir convèncer que la independència és impossible, i així fer aparèixer el federalisme com l’opció viable i possible. Sembla pensada per a la Catalunya d’abans de la sentència del Tribunal Constitucional i obvia tot el que ha passat després. L’esment primet, dit com un murmuri, de Susana Díaz als possibles errors en el procés de l’Estatut en són una bona prova. El murri d’en Maragall ha deixat plantada una bomba de neutrons que difícilment es resoldrà entre despatxos i dosis de Lakoff.
A la banda del PP només García-Margallo sembla que s’ha adonat compte de la importància del conflicte. Primer, contribuint a internacionalitzar-lo amb el famós i extens informe enviat a les ambaixades; després, fa pocs dies, en el mateix Congrés negant qualsevol possibilitat de consulta -coincidint amb el PSOE-. En comptes d’oferir alguna cosa per reconduir el malestar d’una gran majoria de catalans, que és el que intenta el PSOE, el ministre ens deia que l’única possibilitat és la declaració unilateral, fet que deixaria als catalans aïllats, fora del món, i blanc de totes les desgràcies imaginables. La por els permet, a més, iniciar un procés de recentralització. I fer-ho sense manies!
Sens dubte, són dues estratègies ben diferents però que parteixen d’un mateix supòsit: la impossibilitat de la consulta i, conseqüentment, de la independència. Sigui de males maneres o amb la retòrica sofisticada del vell poder socialista espanyol hi ha un objectiu comú: convèncer als catalans que hem triat una via equivocada.
La sensació és que l’estratègia no té en compte una dada central, rellevant: la re politització de la societat. La crisi i la sensació d’estafa cap aquells que ens deien que el creixement no era una situació conjuntural sinó l’estat natural de les coses, ha provocat un efecte social que esclatava en les mobilitzacions del 15M i que està tenint continuïtat amb l’activa presència dels moviments socials en la vida política del país: des de la PAH a Gamonal. Àmplies capes de ciutadans ja no es miren el teatre de la política institucional com quelcom aliè a la seva realitat, sinó que volen influir-hi activament. El “No ens representen” és la bufetada més contundent que ha rebut la tendra democràcia sorgida dels pactes de la Transició. El sobiranisme (que de cap manera es pot confondre amb CiU i el president Mas) també s’alimenta del mateix malestar, amb un PP que no deixa cap ocasió per excitar-lo. Sigui com sigui, l’estratègia cuinada a Ferraz és molt dubtós que pugui capgirar les tornes i fer baixar el suflé. Avui, la ciutadania té ganes de decidir sobre moltes coses i, en bona part, ha perdut la confiança en aquells als que els hi delegava aquesta capacitat. Pensar que els ciutadans avui acceptaran un acord entre les elits de banda i banda és ingenu. I, afegeixo, preocupant si és l’esquerra la que encapçala aquesta via.
L’aposta per una Espanya federal, en el context contemporani, només pot triomfar -i tant de bo que passés!- si l’Estat accepta el seu caràcter plurinacional, reconeix Catalunya com a nació i accepta que la decisió final de Catalunya estarà en mans dels seus ciutadans. La via anglesa. És més, aquest camí és el que pot significar una regeneració a Espanya i superar una crisi que va més enllà de la dimensió econòmica. Dissabte passat, una piulada de Jordi Évole ho definia amb humor: “Hoy España se ha levantado con una rampa”. No crec que hi hagi volta de full, i em sap molt greu que l’esquerra espanyola no encapçali amb valentia una autèntica regeneració política i territorial. Per Barcelona també és essencial doncs el model dels anys 80 va créixer simultàniament a la transformació profunda del conjunt de la Península. La ciutat, aleshores, jugava a competir la capitalitat amb Madrid. Espanya, ja llavors, va ser poc generosa i de seguida va tornar a l’aposta unívoca a favor de Madrid. Allò que no es ressol, torna; i avui Barcelona només pot tornar a treure tot el seu potencial com a capital d’estat. La vol Espanya d’igual a igual amb Madrid?
Entre tant, la direcció del PSC s’esvaeix. Si l’estratègia és la del PSOE, només queda el paper de portar els papers. No hi ha cap acritud, només una tristesa immensa.
Sobre Glòries: “Bon projecte, concurs amb males bases”
-
El president del GMS insisteix: “Trias comet un error fragant: invertir 168M€ en aquest projecte és, avui, una pèssima decisió política”
Resolució, aquest matí, del concurs per al Projecte Urbà de l’Espai Lliure de la Plaça de les Glòries, que ha guanyat per unanimitat Canòpia Urbana, de la UTE Agence Ter & Ana Coello de Llobet. “Es tracta d’un bon projecte”, ha reconegut el president del Grup Municipal Socialista (GMS), Jordi Martí. “Malauradament”, ha assegurat, “el problema no és qui ha guanyat el concurs sinó quines han estat les bases d’aquests”. El regidor socialista ha recordat que “la crisi ens ha ensenyat que tota inversió pública exigeix ser estudiada fins l’últim € i que han de prioritzar-se els projectes que tenen un clar retorn social. En aquest sentit, Martí ha assegurat que “Trias comet un gran error: invertir 168M€ en aquest projecte és, avui, una pèssima decisió política”. En la seva opinió, “aquests recursos s’haurien de dedicar a equipaments, vivenda social i a un pla de barris per lluitar contra la creixent desigualtat que es viu a Barcelona”. El projecte que avui s’ha aprovat, de 30M€, obliga a enderrocar el tambor de Glòries (20M€) i fer el túnel de la Gran Via (118M€). Completades aquestes accions, arribarà el torn dels equipaments. “Sens dubte, l’ordre ha de ser l’invers, la prioritat era assegurar els equipaments”.
Trias, a remolc
La vida urbana és canvi permanent i mirar d’aturar qualsevol signe de transformació de la ciutat seria tan absurd com mirar d’aturar-hi la vida. Davant de determinades alteracions, però, tots tenim la sensació que la ciutat hi perd alguna cosa massa essencial. El progressiu i accelerat tancament de les botigues històriques, especialment del centre de Barcelona, s’endú alguna cosa més que una activitat comercial, en alguns cassos centenària: fa desaparèixer les baules que teixeixen la memòria de la ciutat.
Anem a pams. Les causes d’aquest fenomen són dues: l’acabament de la moratòria fixada per la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) sobre els lloguers antics, i les dinàmiques econòmiques globals que provoquen que les franquícies comercials estiguin disposades a pagar preus astronòmics pels locals. En el Plenari del passat divendres, l’alcalde mirava d’ampliar les causes a qüestions familiars i manca de descendents que es facin responsables dels negocis, o a un tipus de comerç incapaç de generar una mínima activitat econòmica actualment. No alcalde, no. Aquestes són causes que tothom entén i que provoquen la lenta i progressiva transformació urbana. El fenomen actual, per això aixeca tantes passions, és una altra cosa. La Colmena, la Xocolateria Fargas, els Juguetes Monforte, el Palacio del Juguete o el colmado Quílez, entre altres, tenen assegurada la viabilitat econòmica; fins i tot haurien pogut actualitzar la renda fins a límits acceptables, però el que no poden és competir amb les grans cadenes internacionals capaces de generar unes plusvàlues astronòmiques. Cal decidir si deixem que les espècies més poderoses es cruspeixin als més petits. En l’ecosistema comercial de la ciutat, aquesta és la disjuntiva.
Sempre surten les veus defensores del mercat: tot plegat és una qüestió d’oferta i demanda i seria injust que limitéssim els guanys d’un propietari que disposa d’un local cobejat. No hi estic d’acord. Que s’hagin disparat de manera desorbitada els lloguers a les zones centrals de Barcelona no és mèrit de cap propietari, sinó dels èxits de la ciutat. No em sembla de cap manera injust plantejar que els beneficis dels propietaris no vagin en contra de l’interès general de la ciutat. I està clar que una zona central ocupada integralment per franquícies comercials empobreix el paisatge de la ciutat i n’extreu la memòria urbana.
La manera de respondre en aquesta contradicció sempre ha estat la protecció patrimonial. Els poders públics protegeixen determinats béns que cal preservar pel seu significat simbòlic, per la seva capacitat d’explicar la memòria i la història de la ciutat. És aquesta la manera de combatre la tendència natural del mercat a l’homogeneïtzació de les ciutats. Fins ara s’ha protegit majoritàriament el patrimoni tangible; és a dir, tot allò que es conserva físicament. Avui el problema és un altre. Fixeu-vos en aquelles botigues que han canviat la seva activitat però, en canvi, han mantingut la disposició i el mobiliari original. Un té la sensació d’estar en un decorat que ha perdut el sentit, per molt que el taulell i els aparadors siguin antics: del local n’ha marxat l’element essencial. Per això a les ciutats europees més avançades avui han estès les polítiques patrimonials a la protecció de l’activitat. A París un cafè no es pot convertir en una botiga de samarretes acolorides encara que conservin el taulell, les taules de marbre, i la caixa registradora. I determinats carrers disposen de plans que protegeixen l’activitat que els dóna identitat. És urgent, en aquest sentit, fer el mateix al carrer de la Palla pels antiquaris o al carrer Petritxol amb les xocolateries, a través de plans d’usos. En definitiva, sabem que no n’hi ha prou en conservar els edificis i el mobiliari: cal tenir cura d’activitats amb plusvàlues econòmiques més modestes, però definidores del caràcter de la ciutat.
Calen canvis legislatius per poder-ho fer, actuacions decidides i anar de pressa. El que està en joc, sens dubte, és massa valuós. L’alcalde, com sempre, fa tard; se’n parla fa quasi un any i no s’ha fet res. La situació del bar Marsella va encendre les alarmes -d’això ja faig fer un post, Marsella, a l’abril de l’any passat!; la solució en aquest cas, la compra de la finca per part de l’ajuntament, no és extrapolable. Cal prendre decisions, acordar canvis legislatius al Parlament, arriscar-se fins i tot per evitar tancaments concrets. En definitiva, cal fer d’alcalde. Després del Plenari de divendres em costa confiar que Trias, un polític pla, monòton i mancat d’energia, reaccioni. Una vegada més, però, em poso a la seva disposició. Si no fa res, ben aviat només ens quedarà l’alternativa de la resistència que alguns plantejaven en una conversa informal amb editors i escriptors el dia que la llibreria Documenta presentava el seu pla de futur: convocar tertúlies literàries a les taules del Mc Donalds que va fer fora la llibreria Catalonia. Sigui com sigui, la ciutat ha de resistir l’embat d’una onada econòmica global que, a més de provocar desigualtat, es carrega l’esperit barceloní.
A Barcelona, radicalitat democràtica
L’any 1979 el PSC es presentava a les eleccions municipals amb un eslògan extraordinari, Entra amb nosaltres a l’Ajuntament. En lloc de demanar la confiança per governar es convidava a la ciutadania a implicar-se, a fer-se seus els antics ajuntaments ennegrits pel franquisme. L’esclat democràtic dels 80 i l’enorme consens social forjat fins als jocs de 1992 tenia a veure en haver estat capaç de fer realitat aquest eslògan electoral. Tot plegat, cal recordar-ho, comportava debats encesos i alguns conflictes, però es construïa un rumb comú en què els ciutadans hi tenien veu i vot. Alguns exemples: l’urbanisme de sargidora, discutit i acordat amb els moviments veïnals, que va recuperar el centre històric i va dignificar els barris; l’aposta per l’espai públic com a bandera; la construcció d’equipaments de proximitat i centres cívics com a espais de ciutadania; la recuperació de les festes ciutadanes, i la descentralització política, que va obrir les portes dels districtes al debat en plenaris i audiències públiques.
Als anys 90 va començar la gran transformació urbana, amb les grans infraestructures, l’obertura al mar i els Jocs com a bandera; una etapa que ens ha permès esdevenir una ciutat global. Avui toca recuperar l’esperit dels 80, un back to basics que en diuen alguns i que significa quedar-se amb l’essència de l’esperit d’aquells anys, actualitzant metodologies i objectius a les noves necessitats. La ciutat com a bé comú, el lloc que hem triat per viure i que ens ha d’ajudar a resoldre les necessitats i anhels individuals, però alhora ens exigeix implicació i activisme. El govern de la ciutat està massa a prop dels ciutadans per a encimbellar-se en la comoditat de les poltrones. I els ciutadans tenen tan presents les dificultats i dèficits de la seva ciutat, que la seva actitud no pot ser esperar, només, que algú les resolgui.
El model de participació municipal deixa fora molta de l’energia social que avui és present a la ciutat. Els formats excessivament formals i jeràrquics, pensats sovint per escoltar i poc per cogestionar, han anat desvirtuant-se amb el pas del temps. Avui els plenaris de districte, els consells de barri o les audiències públiques han perdut la força d’altres temps. Cal regular nous dispositius que permetin als ciutadans una implicació directa amb els afers urbans. Avui la participació no s’acaba a expressar opinió en algun consell o assemblea, hi ha cada vegada més una ciutadania implicada que vol passar a l’acció. En aquest sentit, és imprescindible definir un nou model de participació i implicació ciutadanes que proposi articular el sistema per permetre les iniciatives legislatives populars a escala local, les consultes ciutadanes per aquelles iniciatives de fort impacte urbà i aposti per la gestió cívica d’espais i equipaments que permetin integrar la vitalitat social urbana.
El fil invisible de la confiança entre ciutadans i govern només es pot refer, a Barcelona, posant-nos a treballar plegats. Des d’aquesta perspectiva recupero el compromís del Moviment Barcelona per la radicalitat democràtica que esdevé un dels tres pilars del meu Contracte amb Barcelona.
Transparència i bon govern
- A partir del principi de transparència activa, es posarà a l’abast del ciutadà tota la informació derivada de les actuacions municipals, tant les que executi el mateix Ajuntament com aquelles realitzades a través de la contractació amb empreses privades. S’inclourà sota aquest principi de transparència activa la informació relativa a les subvencions i a tots els procediments de contractació incloent les ofertes guanyadores i perdedores de tots els concursos públics. Es vetllarà per uns instruments informatius clars i de fàcil accés.
- Prèviament a l’aprovació de projectes de transformació de la ciutat, públics o privats, serà preceptiu un informe tècnic sobre el seu impacte en la qualitat urbana, així com un procés participatiu específic que incorpori la veu dels ciutadans.
- S’establirà un mecanisme independent del govern municipal per tal d’avaluar, anualment, la qualitat de les polítiques urbanes a la ciutat.
- Es prioritzarà una gestió pública professional que reforci la separació entre l’esfera política i la directiva, minimitzant el nomenament de càrrecs de confiança en cada cicle electoral i es procedirà a la redacció d’un codi de conducta del treballador públic que reguli la percepció d’obsequis, viatges, dinars, ús de vehicles oficials, etc.
Control de l’activitat política
- Tots els càrrecs electes faran una declaració de béns i retribucions pública, al prendre possessió i en finalitzar el seu mandat.
- S’impulsarà un sistema retributiu a regidors i càrrecs electes, proporcional a les responsabilitats i d’acord amb el marc legal que ho regula, suprimint dietes i altres retribucions extraordinàries.
- La imputació judicial per delictes relacionats amb l’exercici del càrrec públic implicarà el cessament temporal de les funcions i responsabilitats associades. Els càrrecs electes imputats podran mantenir la seva condició de regidors fins a la decisió del jutge sobre la seva inculpació o la seva innocència.
Millora de la qualitat democràtica
- S’impulsaran els canvis legislatius per tal que els regidors de districte siguin escollits per elecció directa.
- Es consolidarà el procés de primàries obertes com a mecanisme per escollir el candidat/a a l’alcaldia de la ciutat. Així mateix, s’articularan els mecanismes participatius pertinents per aprovar els eixos principals del programa.
- La racionalització de l’administració local a Barcelona i la millora de la qualitat democràtica passa per enfortir el govern metropolità i, en un futur, establir-lo per elecció directa.