Fa temps que hi ha mar de fons i un profund malestar en la societat catalana. El tema estrella, i el que ocupa més espai mediàtic, és la crisi territorial i la pulsió sobiranista que s’ha desfermat a Catalunya. El menyspreu de l’Estat espanyol en termes econòmics, culturals i polítics i la negativa a la possibilitat d’una consulta democràtica, no obre cap escenari de futur però tampoc afebleix l’enuig de la societat catalana. Un cul de sac amb perspectives cada vegada més preocupants. Aquest, però, no és l’únic corrent de fons que sacseja la ciutadania: l’increment de la desigualtat està posant en perill la cohesió social a Catalunya. En els darrers tres anys la distància entre el barri més pobre i el més ric de Barcelona s’ha disparat de quatre a vuit vegades. Vivim, cada vegada més, en una ciutat dual en què a uns les coses els hi continuen anant bé -fins i tot, millor que abans-, i a uns altres, una gran part de les antigues classes mitjanes i populars, la seva situació no deixa d’empitjorar. Uns altres, aquests darrers, que són els que més pateixen les retallades de l’estat del benestar. Si la crisi genera malestar, la constatació que els costos es reparteixen injustament acaba provocant indignació. Existeix un tercer corrent de fons de rebuig a la política tradicional i, en particular, als partits que han protagonitzat l’escena política durant les darreres tres dècades. Una crisi de la democràcia que apareix quan la ciutadania comença a dubtar que els seus instruments principals, partits i institucions, tinguin la voluntat i siguin capaços de capgirar la situació.

Amb aquest malestar de fons s’han de llegir els resultats de l’enquesta barcelonina que ahir publicava La Vanguardia. Primera constatació: entre l’electorat hi ha un decantament cap a posicions més sobiranistes (increment d’ERC i entrada de la CUP); creix el pes de l’esquerra dins el Plenari (passa de 18 a 20 regidors, fregant la majoria) com a resposta a les polítiques actuals, clarament conservadores; entren amb força, a banda de la CUP, Ciutadans, i, finalment, s’afebleixen els tres partits que han estat tradicionalment majoritaris (CiU, PSC i PP). Els tres corrents de fons –crisi territorial, augment de la desigualtat i crisi de la democràcia– tenen un reflex fidel en aquesta previsió de resultats.

La segona constatació és que Trias fa aigües. El Govern municipal disposa de recursos econòmics i una institució solvent; l’Ajuntament funciona i la valoració del ciutadà dels serveis municipals és bona. En canvi, Trias perd fins a tres regidors. S’ha instal·lat, en només 2 anys, la sensació que és un alcalde-administrador incapaç de generar iniciatives que responguin a la greu situació actual. L’estratègia de privatitzar serveis públics, alguns de molt sensibles; cedir a les pressions del mercat, com en el cas del Pla d’Usos de Ciutat Vella o la Marina de luxe, o quedar subordinat a la Generalitat traspassant recursos econòmics i posant-se al seu servei, té efectes devastadors en termes ciutadans. La ciutat busca alcalde conscient que l’actual està en funcions. És necessari una alternativa política que recuperi el tremp de la ciutat i la capacitat de Barcelona de fer front a les pitjors adversitats.

La tercera constatació és que el partit que ha protagonitzat la transformació més espectacular d’una ciutat europea en la darrera part del segle XX està profundament afeblit. El PSC rep trompades dels tres vectors que sacsegen la societat catalana: ha sortit de la centralitat del catalanisme contemporani, pateix la crisi d‘identitat de la socialdemocràcia europea incapaç de construir una agenda realment transformadora i, finalment, se’l veu com un partit del vell establishment. Toca renovació a fons i Barcelona continua sent l’escenari idoni per engegar-la. L’amplíssim suport a la iniciativa de fer unes primàries obertes esdevé la gran oportunitat de canvi. Les primàries socialistes han de permetre, el més aviat possible, impulsar un gran debat d’idees amb totes les sensibilitats de l’esquerra, proposar un projecte per una ciutat global i amenaçada per la desigualtat, i generar un lideratge capaç de recuperar la veu en un escenari fragmentat. Sóc conscient que no serà fàcil, que hi ha riscos i que tots els sortim a escena som molt nous i no comptem, avui, amb suficient reconeixement. Però les dificultats han d’esperonar el risc en les propostes i la radicalitat en els plantejaments. Cal, per recuperar Barcelona, un PSC que posi la capital al servei dels anhels de Catalunya, amb un projecte que faci del combat contra la desigualtat el centre d’atenció, i que aposti, com ho fa amb les primàries, per la radicalitat democràtica i la participació ciutadana. Aquest curs, que ningú no ho dubti, esdevé clau en la represa del socialisme a Barcelona.

Una darrera constatació, la possibilitat cada vegada més real d’una majoria d’esquerres a la ciutat. Totes les enquestes assenyalen que anem cap aquí i aquesta és una oportunitat per la qual cal apostar de manera ferma i decidida. La transformació de Barcelona ha estat capitanejada pels socialistes i acompanyada per ICV-EUiA i ERC. Avui, qualsevol alternativa al govern conservador de Trias que realment persegueixi transformar i adaptar la ciutat al nou context contemporani, passa per una alternativa d’esquerres. La sensibilitat amb la diversitat urbana, el compromís amb els barris i amb aquells que pateixen la crisi amb més cruesa i la capacitat de tornar a fer renéixer la ciutat com a projecte col·lectiu, només vindrà si som capaços de sumar les diferents sensibilitats de l’esquerra que avui recullen les pulsions profundes de la societat catalana. Ja fa mesos que hi treballo i aquesta és, una Olivera per Barcelona al 2015, la meva aposta.